Origen i context d'una oració nada en temps de tribulació
Poc poques oracions marianes i josefines tenen un origen tan documentat com aquesta súplica al Custodi de la Sagrada Família. Va ser el Papa Lleó XIII qui la va compondre i la va difondre mitjançant l'encíclica Quamquam pluries, promulgada el 15 d'agost de 1889, en un moment en què l'Església se sentia especialment assetjada pels moviments antirreliosos del segle XIX. El Pontífice, profundament devot del sant patriarca, va disposar que aquesta oració es resés durant tot el mes d'octubre, després del Rosari, unint així dues devocions que han sostingut la pietat popular durant generacions.
El text recull l'antiga tradició que ja sant Bernat de Claravall havia recomanat: acudir a Josep en les necessitats perquè, havent cuidat Jesús a la terra, no deixarà de socórrer els qui l'invoquen des del cel. Encara que no forma part del Missal, l'oració s'ha incorporat al rés habitual de confraries, parròquies i famílies, especialment en el mes de març i els dimecres, dies tradicionalment dedicats al sant. El seu llenguatge solemne i suplicant revela el clima espiritual de finals del XIX, però el seu contingut continua parlant amb sorprenent proximitat a qui avui busca un pare que intercedeixi.
Text complet de l'Oració a Sant Josep
A Vos, bienaventurado San José, acudimos en nuestra tribulación;
y, después de implorar el auxilio de vuestra Santísima Esposa,
solicitamos también confiadamente vuestro patrocinio.
Por aquella caridad que con la Inmaculada Virgen María, Madre de Dios,
os tuvo unido, y por el paterno amor con que abrazasteis al Niño Jesús,
humildemente os suplicamos que volváis benigno los ojos
a la herencia que con su Sangre adquirió Jesucristo,
y con vuestro poder y auxilio socorráis nuestras necesidades.
Proteged, oh providentísimo Custodio de la Divina Familia,
la escogida descendencia de Jesucristo;
apartad de nosotros, amantísimo Padre, toda mancha de error y de corrupción;
asistidnos propicio desde el cielo, fortísimo libertador nuestro,
en esta lucha contra el poder de las tinieblas;
y como en otro tiempo librasteis al Niño Jesús del inminente peligro de la vida,
así, ahora, defended la Iglesia Santa de Dios
de las asechanzas de sus enemigos y de toda adversidad,
y a cada uno de nosotros amparadnos con perpetuo patrocinio,
para que, a ejemplo vuestro y sostenidos por vuestro auxilio,
podamos santamente vivir, piadosamente morir
y alcanzar en los cielos la eterna bienaventuranza. Amén.
No reproduïm aquí la versió oficial d'aquesta oració en la teva llengua perquè no ens consta amb certesa; aquest és el text espanyol. L'original llatí, que sí que és comú a totes les llengües, apareix més avall.
L'original llatí
És l'Ad te, beate Ioseph, de Lleó XIII.
Ad te, beáte Ioseph, in tribulatióne nostra confúgimus,
atque, implorátо sponsæ tuæ sanctíssimæ auxílio, patrocínium quoque tuum fidénter expóscimus.
Reflexió i significat
Quan un s'atura a rés a poc a poc aquesta oració, descobreix que no és una simple llista de peticions, sinó una petita teologia de la paternitat posada en forma de súplica. El primer moviment és revelador: acudim a Josep després de implorar l'auxili de Maria. No és un ordre capritxós; reflecteix el lloc exacte que sant Josep ocupa en l'economia de la salvació. El Catecisme de l'Església Catòlica ensenya que Josep va ser posat per Déu "com a espòs de la Mare de Déu, perquè amb fidelitat de servent i prudent cap, cuidés del seu Fill unigènit" (CCC 437, citant sant Joan Crisòstom). La seva intercessió no competeix amb la de Maria; brolla de la mateixa llar de Natzaret i participa de la mateixa missió custodial.
El centre espiritual de l'oració batega en una expressió que convé savorejar: "el patern amor amb què vau abraçar el Nen Jesús". Aquí es condensa el misteri que l'evangeli de Mateu ens transmet amb una sobrietat gairebé pudorosa. Quan l'àngel diu a Josep en somnis: "aixeca't, pren el nen i la seva mare, i fuig a Egipte" (Mt 2,13), no estem davant d'una escena costumista, sinó davant de la prova més fonda de la seva fe. Josep obeeix sense pronunciar una paraula. És el que sant Joan Pau II va anomenar, a l'exhortació Redemptoris Custos (1989), "el silenci eloqüent de Josep": un silenci que no és absència, sinó escolta total de Déu. Qui resa aquesta oració es posa sota l'empara d'un pare que va actuar quan uns altres haurien dubtat, i que va cuidar quan uns altres haurien fugit pel seu compte.
La segona part de la súplica dilata la mirada del personal a l'eclesial. Es demana a Josep que defensi "l'Església Santa de Déu de les asediances dels seus enemics". Convé recordar aquí que el beat Pius IX, mitjançant el decret Quemadmodum Deus (8 de desembre de 1870), va proclamar solemnement sant Josep Patró de l'Església Universal. L'oració de Lleó XIII no fa sinó perllongar aquesta convicció: si Josep va custodiar el Cap, custodia també el Cos. El Catecisme ho formula amb precisió quan parla del compliment de les promeses patriarcals en Crist, en la família humana del qual Josep té un lloc irrepetible (cf. CCC 532). Resar per l'Església a través de Josep és demanar que el Cos de Crist sigui cuidat amb la mateixa tendresa amb què ho va ser el seu Cap.
El fruit espiritual que la Tradició reconeix a aquesta devoció és, sobretot, la confiança serena en la providència. Santa Teresa de Jesús, que va prendre sant Josep com a pare i mestre, va escriure en el capítol VI del Llibre de la Vida aquella confessió célebre: "no me acuerdo hasta ahora haberle suplicado cosa que la haya dejado de hacer". Aquesta experiència teresiana, transmesa durant segles en les comunitats carmelites i més enllà, és l'horitzó concret al qual aquesta oració convida. Qui la resa amb perseverança aprèn, a poc a poc, a viure com va viure Josep: treballant sense estrèpit, decidint des de la oració, sostenint els seus sense reclamar protagonisme, fiant a Déu allò que no pot controlar. Per això demana, al final, les tres gràcies decisives de tota vida cristiana: "santment viure, piadosament morir i assolir en els cels l'eterna benaurança". No són fórmules piadoses: són l'itinerari complet del deixeble, posat sota la cura d'un pare que ja va recorre aquest camí.
Un sant de qui no es conserva ni una sola paraula
De Josep no hi ha a l'Evangeli ni una frase dita per ell. Ni una. Tot el que sabem és el que fa: acull Maria, posa nom al nen, s'aixeca de nit i fuig a Egipte, torna, treballa. El text el descriu sempre en moviment i sempre en silenci.
Mt 1, 24
Aquesta mutesa ha marcat la devoció. A Josep no se li demana eloqüència ni miracles espectaculars, sinó el que ell va fer: sostenir, protegir, tirar endavant. D'aquí que sigui patró dels treballadors i de la bona mort —va morir, segons la tradició, acompanyat per Jesús i Maria.
Quan es resa
- El 19 de març, la seva solemnitat, i l'1 de maig, sant Josep Obrer.
- Els dimecres, dia que la tradició li dedica.
- En dificultats de feina, habitatge o família, que és el terreny del seu patronatge.
Pot interessar-te també l'Avemaria, l'oració del matí.
A la botiga: tasses de sants.
Preguntes freqüents
Per què sant Josep no parla a l'Evangeli?
No es conserva ni una paraula seva. El text el mostra sempre actuant: acull, posa nom, fuig a Egipte, torna, treballa. La tradició ha llegit aquest silenci com a part de la seva figura, no pas com un buit.
De què és patró?
De l'Església universal, dels treballadors i de la bona mort. Pius IX el va declarar patró de l'Església el 1870.
Quan és la seva festa?
El 19 de març, la seva solemnitat, i l'1 de maig com a sant Josep Obrer.
Per què se li resa els dimecres?
És el dia que la tradició li assigna, de la mateixa manera que el dissabte es dedica a la Mare de Déu. No és una norma litúrgica, és costum devocional.
Fonts
- Catecisme de l'Església Catòlica, nn. 437, 532, 533 (sobre la missió de sant Josep i la vida oculta a Natzaret).
- Sagrada Escriptura: Mateu 1,18-25 i 2,13-23 (els somnis i l'obediència de Josep).
- Lleó XIII, Carta encíclica Quamquam pluries, 15 d'agost de 1889 (origen del text de l'oració).
- Pius IX, Decret Quemadmodum Deus, 8 de desembre de 1870 (proclamació de sant Josep com a Patró de l'Església Universal).
- Joan Pau II, Exhortació apostòlica Redemptoris Custos, 15 d'agost de 1989 (sobre la figura i missió de sant Josep).
- Santa Teresa de Jesús, Llibre de la Vida, cap. VI (testimoniatge sobre la intercessió de sant Josep).
Sobre l'autor
Fernando Ruiz és catequista laic amb més de quinze anys d'experiència en la preparació d'adults per al Baptisme i la Confirmació. Llicenciat en Teologia per la Universitat Pontifícia de Salamanca, col·labora habitualment en grups d'oració i tallers de lectio divina.
0 comentarios