A la tardor de l'any 1239, la Universitat de Nàpols, institució acadèmica fundada per l'emperador Frederic II per dotar la seva administració de lletrats seculars, va posar en contacte el jove Tomàs d'Aquino amb les traduccions llatines del corpus aristotèlic transmeses a través dels mestres de la facultat d'arts, entre ells el cèlebre Pere d'Hibèrnia. Fill del comte Landolf d'Aquino i de la comtessa Teodora Galluccio, Tomàs havia nascut al castell feudal de Roccasecca, proper a la ciutat d'Aquino, dins les fronteres del Regne de Sicília, entre els últims mesos de 1224 i els primers de 1225, segons constaten les anàlisis biogràfiques de la Treccani (Dizionario Biografico degli Italiani). Abans de la seva arribada al centre universitari napolità, el futur mestre en teologia havia rebut la seva primera instrucció religiosa, gramatical i disciplinària com a jove oblat benedictí a la cèlebre abadia de Montecassino, destí inicial que la seva família havia projectat amb la intenció que arribés a assolir la dignitat abacial del cenobi.
La seva decisió personal de vestir l'hàbit de l'Orde dels Frares Predicadors (dominics) l'any 1244 a Nàpols va subvertir completament els designis estratègics de la noblesa familiar. L'orde de Sant Domènec representava un model mendicant emergent, urbà i dedicat íntegrament a la predicació i a l'estudi acadèmic, mancat de beneficis feudals tradicionals. Assabentats d'aquesta elecció, els seus germans van organitzar la seva retenció forçosa, conduint-lo sota custòdia als castells patrimonials de Roccasecca i Montesangiovanni durant prop d'un any entre 1244 i 1245. Malgrat les pressions familiars perquè abandonés la disciplina mendicant, Tomàs va perseverar en la seva vocació i, un cop recobrada la llibertat amb la mediació dels seus germans d'orde, es va incorporar formalment a les rutes de formació teològica de la província dominicana internacional.
Orígens familiars, Montecassino i la primera formació a Nàpols
L'ambient acadèmic de Nàpols va resultar decisiu per a la trajectòria intel·lectual del jove frare. A diferència d'altres centres universitaris europeus del nord com París o Oxford, sotmesos a un control teològic més rígid i a restriccions temporals sobre la lectura dels textos físics i metafísics d'Aristòtil, la universitat imperial siciliana facilitava l'estudi de la filosofia natural grecoàrab. Sota la guia de mestres com Pere d'Hibèrnia, Tomàs va assimilar la metodologia de la lectio i de la disputatio, així com els tractats de la lògica vetusta i nova del pensador estagirita, establint una sòlida base epistemològica que estructuraria tota la seva producció escrita posterior.
L'etapa formativa a París i el magisteri de sant Albert el Gran a Colònia
Un cop alliberat de la seva reclusió forçosa, Tomàs fou enviat cap a París entre 1245 i 1248 per prosseguir els seus estudis al convent de Saint-Jacques, sota la direcció acadèmica de sant Albert el Gran (Albert Magne). L'any 1248 va acompanyar el seu mestre a la ciutat alemanya de Colònia amb l'objectiu de fundar i posar en marxa el nou Studium generale de l'orde per a la província de Teutònia. Durant aquests quatre anys de col·laboració docent (1248-1252), Tomàs actuà com a deixeble predilecte i assistent en la redacció de comentaris teològics sobre les obres del Pseudo-Dionís Areopagita i els llibres de l'ètica i la ciència natural aristotèliques, descobrint l'amplitud dels coneixements empírics i la precisió conceptual que Albert desplegava en la seva ensenyança.
El retorn a la Universitat de París i l'elaboració de De ente et essentia
L'any 1252, Tomàs d'Aquino va tornar a París com a baccalaureus sententiarius per impartir lliçons oficials a la facultat de teologia sobre les Sentències de Pere Llombard, l'eina dogmàtica estàndard de les aules medievals. Durant aquesta prolífica etapa va redactar el seu extens comentari a aquest text (conservat en fons primaris com els de la Biblioteca Nacional de França) i va compondre el tractat filosòfic De ente et essentia per als estudiants del seu convent. En aquest opúscom establí la cèlebre distinció real entre l'essència (el que una cosa és) i l'acte de ser o esse (la realitat per la qual una cosa existeix) en totes les criatures creades, reservant la identitat absoluta entre essència i existència exclusivament a la natura de Déu com a Ser Pur o Ipsum Esse Subsistens, principi conservat de forma íntegra a l'arxiu crític digitalitzat del Corpus Thomisticum.
El primer magisteri a París i la defensa dels ordes mendicants
Després d'obtenir la licentia docendi l'any 1256, Tomàs assumí la regència com a magister in sacra pagina a la Universitat de París, ocupant una de les dues càtedres assignades als frares dominics. El seu exercici docent inicial va coincidir amb una forta crisi institucional provocada pels mestres seculars, liderats per Guillem de Saint-Amour, els quals intentaven excloure els mendicants de la corporació universitària i retirar-los el dret a ensenyar teologia i administrar sagraments. sant tomas daquino intervingué decisivament en el conflicte defensant la legitimitat canònica de l'estat religiós mendicant i la vocació apostòlica docent, articulant una sòlida resposta eclesiològica recolzada per les autoritats pontifícies.
L'activitat a la cúria papal italiana i la gènesi de la Summa Theologiae
Entre 1259 i 1268, Tomàs retornà a la península Itàlica, on desplegà una intensa activitat d'ensenyament i assessoria doctrinal vinculat a la cúria papal d'Orvieto i Viterbo sota els pontificats d'Urbà IV i Climent IV, així com al convent de Santa Sabina a Roma, on va reestructurar el pla docent del nou Studium dominicà. Fou en aquest ambient que començà a estructurar la seva obra monumental, la Summa Theologiae, concebuda originàriament com un manual sistemàtic destinat a la formació integral dels principiants en la ciència sagrada, acompanyada d'altres treballs d'alta volada teològica com la Summa contra Gentiles i la recopilació patrística comentada de la Catena aurea, tal com exposa el magisteri de la Santa Seu (Benet XVI, Audiència General).
La redacció litúrgica del Corpus Christi sota el papa Urbà IV
L'any 1264, el papa Urbà IV va encarregar al teòleg dominic la composició de l'ofici litúrgic complet per a la solemne institució de la festa del Corpus Christi a tota l'Església universal mitjançant la butlla Transiturus. Tomàs va redactar les lectures doctrinals, les oracions i la cèlebre seqüència d'himnes eucarístics en vers llatí, entre els quals destaquen el Pange Lingua, el Lauda Sion i el Sacris Solemniis. Si bé la tradició eclesiàstica i la historiografia clàssica li han atribuït històricament la totalitat de les oracions privades d'aquell cicle, la crítica textual moderna puntualitza que composicions devocionals com l'Adoro Te Devote podrien respondre a reelaboracions posteriors consolidades en el seu cercle d'influència espiritual immediat.
El segon magisteri parisenc i la controvèrsia sobre l'averroisme llatí
Convocat novament a París per a un segon magisteri extraordinari entre 1268 i 1272, Tomàs hagué de confrontar dos fronts doctrinals oberts a les facultats d'arts i teologia: d'una banda, la resistència conservadora de sectors teològics agustinians que desconfiaven de la filosofia natural aristotèlica; de l'altra, la difusió de l'anomenat averroisme llatí o aristotelisme heterodox liderat per Siger de Brabant. En el seu tractat crític De unitate intellectus contra Averroistas, refutà estrictament la hipòtesi d'un intel·lecte agent únic per a tota la humanitat (monopsiquisme), defensant que cada ésser humà posseeix una ànima intel·lectual individual, creada directament per Déu i immortal per naturalesa. Paral·lelament, en el breu tractat De aeternitate mundi va demostrar que la creació temporal del món és una veritat coneguda per revelació divina i no una conclusió racionalment deductiva a partir de la pura física aristotèlica.
L'articulació metafísica i epistemològica de les Cinc Vies
A la primera part de la seva Summa Theologiae (Ia, q. 2, a. 3), el mestre formulà les conegudes «Cinc Vies» (Quinque Viae), una sèrie de demostracions racionals a posteriori de l'existència de Déu fonamentades en la relació de causalitat entre el món sensible observable i el seu Principi Primer. Aquestes cinc línies argumentatives parteixen del moviment físic per arribar al Primer Motor Immòbil; de la concatenació de causes eficients per deduir la Causa Primera Incausada; de la naturalesa contingent dels ens materials per reconèixer l'Ésser Necessari per si mateix; de la gradació de les perfeccions en les criatures per inferir la Perfecció Màxima; i de la finalitat i ordre observat a l'univers per postular una Intel·ligència Ordenadora Suprema.
La doctrina de la llei natural i l'ètica de les virtuts
Dins el tractat de la llei (Summa Theologiae, I-IIae, qq. 90-97), Tomàs definí la llei natural com la participació de la llei eterna en la criatura racional, un dels fonaments històrics més determinants de la tradició de l'iusnaturalisme i de l'ètica social d'Occident. Segons el seu plantejament, la raó humana posseeix una inclinació primària a fer el bé i evitar el mal, preservant la vida pròpia, fomentant la convivència civil i perseguint la recerca de la veritat en relació amb Déu. Aquesta reflexió moral s'articula amb una sistematització de les virtuts cardinals (prudència, justícia, fortalesa i temperança) i de les virtuts teologals infoses (fe, esperança i caritat), consolidant el principi metodològic que la gràcia divina no destrueix la naturalesa humana creada, sinó que la perfecciona i l'eleva al seu fi últim.
L'última estada a Nàpols, l'aturada de l'escriptura i el traspàs a Fossanova
Entre 1272 i 1273, Tomàs es traslladà novament a la ciutat de Nàpols per assumir la direcció acadèmica de l'Studium generale situat al convent de San Domenico Maggiore, on continuà redactant la Tertia Pars de la seva Summa. El dia 6 de desembre de 1273, durant la celebració de la santa missa, va experimentar una pregona vivència mística que el portà a interrompre voluntàriament tota feina d'escriptura i dictat al seu secretari Reginald de Piperno, afirmant textualment que «tot allò que he escrit em sembla palla comparat amb les coses que he vist i que m'han estat revelades». Com a conseqüència d'aquesta decisió, la Summa Theologiae va quedar inconclusa a la qüestió 90 de la tercera part, sent completada posteriorment com a Supplementum pels seus deixebles a partir dels seus comentaris juvenils a les Sentències.
Requerit pel papa Gregori X per participar com a teòleg consultor en les sessions del II Concili de Lió, Tomàs inicià el seu viatge cap a terres franceses a principis de 1274 malgrat el seu greu afebliment físic. Afectat per una malaltia natural progressiva durant la travessa hivernal pel Laci, fou acollit pels monjos cistercencs de l'abadia de Fossanova, lloc on va morir el 7 de març de 1274 després de rebre els sagraments. La hipòtesi d'un suposat enverinament induït per ordre de Carles d'Anjou constitueix una reelaboració poètica i propagandística difosa posteriorment per Dant Alighieri al cant XX del Purgatori, sense cap mena d'aval testimonial o arxivístic en les actes jurades del procés de canonització de 1319.
La difusió universitària de Tomàs d'Aquino a la Corona d'Aragó medieval
La presència de les doctrines i dels escrits de sant tomas daquino es va expandir de manera precoç per la xarxa d'escoles i centres conventuals de la Corona d'Aragó durant les darreres dècades del segle XIII i el segle XIV. Els grans convents de l'Orde de Predicadors, principalment Santa Caterina a Barcelona, Sant Domènec de València i el convent de Sant Domènec de Ciutat de Mallorca, van actuar com a focus centrals de còpia, estudi i difusió dels tractats teològics tomistes a l'àmbit catalanoaragonès.
En el marc dels studia provincials d'arts i de teologia, la metodologia del mestre dominic fou incorporada progressivament als plans d'estudi eclesiàstics i a les aules universitàries dels joves estudis generals del regne, com ara Lleida i Perpinyà. Els inventaris de biblioteques de la Corona d'Aragó donen fe de la presència abundant de còpies manuscrites de la Summa Theologiae, dels comentaris bíblics i dels tractats ètics tomistes, que convivien i competien intel·lectualment amb altres orientacions contemporànies, tals com l'escola franciscana d'arrel agustiniana o els desenvolupaments de l'escola lul·liana autòctona.
L'aristotelisme cristià i el context de reflexió racional a la Mediterrània
A l'àrea geopolítica i cultural mediterrània, caracteritzada històricament per la coexistència i el contacte entre pensadors cristians, jueus i musulmans, la síntesi conceptual bastida per sant tomas daquino va proporcionar un sòlid instrument de reflexió racional basada en categories filosòfiques universals. La lectura analítica dels comentaris d'Averrois (Ibn Ruixd) i de les aportacions de Maimònides sobre la teologia negativa i la concòrdia entre revelació i raó natural, obres que Tomàs havia integrat críticament en els seus escrits parisencs, va oferir als teòlegs de la Corona d'Aragó un llenguatge compartit per al debat metafísic.
L'assimilació de la filosofia aristotèlica desposseïda de tesis heterodoxes com la mortalitat de l'ànima o l'eternitat del cosmos va permetre establir discussions estructurades sobre la Providència, la relació entre la llibertat humana i el destí moral, i l'abast del dret natural comú a totes les societats humanes més enllà de les fronteres religioses.
Les censures de 1277 i la canonització solemne a Avinyó el 1323
El març de 1277, l'arquebisbe de París Étienne Tempier i l'arquebisbe de Canterbury Robert Kilwardby van promulgar un ampli decret de censura contra 219 proposicions d'inspiració aristotèlica i averroista, algunes de les quals fregaven formulacions mantingudes pel mateix Tomàs d'Aquino, generant debats acadèmics a les facultats d'Europa durant gairebé cinquanta anys. No obstant això, la legitimitat i l'ortodòxia del seu pensament van quedar solemnement confirmades el 18 de juliol de 1323, quan el papa Joan XXII el va canonitzar a la ciutat papal d'Avinyó mitjançant la butlla Redemptor noster.
Posteriorment, el papa sant Pius V el va proclamar Doctor de l'Església l'11 d'abril de 1567 mitjançant la butlla Mirabilis Deus, institucionalitzant els títols seculars de Doctor Angelicus i Doctor Communis per designar l'excel·lència sistemàtica de la seva teologia dogmàtica i moral.
La institucionalització del tomisme per Lleó XIII i el Concili Vaticà II
La primacia docent del tomisme va ser reforçada a l'època contemporània pel papa Lleó XIII mitjançant la publicació de la històrica encíclica Aeterni Patris el 4 d'agost de 1879, document que va establir el pensament de sant Tomàs com a base filosòfica i teològica oficial de l'educació catòlica internacional. Complementant aquest mandat, el mateix pontífex va declarar sant Tomàs com a sant patró de totes les universitats, escoles i centres d'estudi catòlics el 1880, decisió impulsada paral·lelament amb la fundació de l'edició crítica leonina dels seus escrits i de l'acadèmia pontifícia d'estudis tomistes.
En el segle XX, els decrets Optatam totius (n. 16) sobre la preparació al sacerdoci i Gravissimum educationis (n. 10) sobre l'educació catòlica promulgats pel Concili Vaticà II van reiterar explícitament el deure d'emprar el mètode i el mestratge de sant tomas daquino en el diàleg intel·lectual entre la revelació cristiana i els avenços de les ciències modernes, reafirmant el seu llegat perenne com a Doctor Humanitatis de la cultura universal.
Fonts i repertoris acadèmics de consulta
- Istituto della Enciclopedia Italiana Treccani: Dizionario Biografico degli Italiani (Volum 96, 2019), entrada biogràfica de referència sobre sant Tomàs d'Aquino, amb catalogació de la seva formació a Nàpols, els períodes a París i Itàlia, i la seva mort a Fossanova.
- Corpus Thomisticum: S. Thomae de Aquino Opera Omnia, fons documental digitalitzat amb l'edició crítica completa de les seves obres llatines, bibliografia especialitzada i relació de manuscrits medievals.
- Santa Seu (Magisteri Pontifici): Documents oficials d'ensenyament que inclouen la carta encíclica Aeterni Patris de Lleó XIII (1879) sobre la renovació de la filosofia escolàstica i les catequesis docents de Benet XVI (juny de 2010).
- Stanford Encyclopedia of Philosophy: Monografies especialitzades sobre l'ontologia del ser, la teoria de la llei natural, la política medieval i les controvèrsies universitàries de Tomàs d'Aquino enfront de l'averroisme llatí.
Preguntes freqüents
Quan i on va néixer sant Tomàs d'Aquino?
Va néixer al castell familiar de Roccasecca, prop d'Aquino, al Regne de Sicília, entre finals de 1224 i els primers mesos de 1225, en el si de la família dels comtes d'Aquino.
Com es va rebre l'obra de Tomàs d'Aquino a la Corona d'Aragó?
Es va difondre àmpliament a través dels convents dominicans de Barcelona, València i Mallorca, i s'incorporà als plans d'estudi de teologia i arts dels estudis generals medievals com a referent de l'aristotelisme cristià.
Què són les Cinc Vies formulades a la Summa Theologiae?
Són cinc arguments filosòfics a posteriori per demostrar l'existència de Déu des dels efectes observables: el moviment, la causa eficient, la contingència, els graus de perfecció i l'ordre o govern de l'univers.
Va quedar completada la Summa Theologiae abans de la seva mort?
No. Va quedar formalment inacabada a la qüestió 90 de la Tertia Pars després de cessar la seva escriptura el desembre de 1273. Els seus deixebles van compilar posteriorment el Supplementum.
Són històricament certes les sospites sobre el seu enverinament a Fossanova?
No hi ha suport documental històric per a l'enverinament. Les actes del procés de canonització de 1319 atesten una malaltia natural progressiva durant el viatge; la tesi criminal és una tradició poètica transmesa per Dant.
Quina influència va tenir la seva doctrina sobre la llei natural?
Va establir la llei natural com la participació de la llei eterna en la criatura racional, assentant les bases conceptuals de la moral social, el dret natural i la filosofia política occidental medieval.