La troballa de 1802 a la catacumba de Priscil·la
El 24 i 25 de maig de 1802, durant unes excavacions a la catacumba de Priscil·la, situada a la Via Salària de Roma, els operaris van descobrir un lòcul intacte tancat per tres rajoles de terracota. A l'interior del nínxol hi havia les restes òssies d'una dona jove i un petit vas de vidre amb residus sòlids adherits a les parets, que els custodis del jaciment van catalogar provisionalment com a sang coagulada seguint el costum de l'època.
Les rajoles presentaven una inscripció pintada en vermell amb caràcters llatins, acompanyada de diversos símbols gravats o pintats: una àncora, dues fletxes, una palma i una branca de lliri. La disposició dels fragments ceràmics mostrava una seqüència textual desordenada: «LUMENA / PAXTE / CVM FI». En reconstruir l'ordre gramatical com a «PAX TECUM FILUMENA» («La pau sigui amb tu, Filomena»), les autoritats eclesiàstiques romanes van interpretar que la tomba pertanyia a una màrtir dels primers segles cristians anomenada Filomena.
La translació de les relíquies a Mugnano del Cardinale el 1805
El sacerdot italià Francesco De Lucia, provinent del municipi campanià de Mugnano del Cardinale, va sol·licitar a Roma la concessió d'un cos sant procedent de les catacumbes per a la seva parròquia. La Santa Seu va autoritzar la donació de les restes extretes del lòcul de Priscil·la el 8 de juny de 1805. El trasllat es va completar solemnement el 10 d'agost del mateix any amb l'arribada del reliquiari a Mugnano del Cardinale, com recullen les cròniques custodiades al Santuario di Santa Filomena.
Aquesta arribada va transformar la vila en un centre de devoció regional i, posteriorment, internacional. Anys més tard, el 11 de juliol de 1827, el papa Lleó XII va donar formalment a la mateixa església de Mugnano les tres rajoles originals de terracota que havien tancat el nínxol romà, consolidant el santuari com a dipositari tant de les restes com del testimoni epigràfic.
Les revelacions privades de 1833 i la construcció hagiogràfica
Fins a la tercera dècada del segle XIX, no existia cap relat hagiogràfic antic ni cap menció patrística sobre la identitat concreta de la difunta. El 3 d'agost de 1833, la religiosa napolitana sor Maria Luisa de Jesús va afirmar haver rebut una revelació privada en què la màrtir explicava la seva vida. Segons aquesta visió, es tractava d'una princesa grega de tretze anys martiritzada sota l'emperador Dioclecià després d'haver rebutjat la proposta de matrimoni de l'emperador per mantenir el seu vot de virginitat.
Aquest text visionari va passar a constituir la base narrativa dels opuscles devocionals que van circular per Europa. Des del punt de vista de la metodologia històrica, aquests relats manquen de base documental primària de l'antiguitat romana i pertanyen exclusivament a la literatura de revelacions privades del segle XIX, sense suport en el martirologi antic o les actes martirials històriques.
El cas de Pauline Jaricot i l'extensió del culte a França
L'expansió internacional de la devoció va rebre una empenta decisiva l'agost de 1835 amb el viatge de Pauline-Marie Jaricot, fundadora de l'Obra de la Propagació de la Fe i del Rosari Vivent. Afectada per una greu malaltia cardíaca que la mantenia immobilitzada, Jaricot va anar en peregrinació al santuari de Mugnano del Cardinale, on el 10 d'agost de 1835 va experimentar una sobtada recuperació física.
En tornar a França, Jaricot va difondre àmpliament la devoció i va fer construir una capella a la seva residència de Lió, tal com documenta La Maison de Lorette. Aquesta curació va tenir un impacte notable en la societat catòlica francesa i va establir un lligam estret amb altres figures religioses de la regió.
La difusió pastoral impulsada per sant Joan Maria Vianney
Entre els promotors del culte a França hi va figurar sant Joan Maria Vianney, el Rector d'Ars, qui va conèixer la devoció a través de Pauline Jaricot. Vianney va aixecar una capella a la seva parròquia dedicada a la màrtir i atribuïa sistemàticament a la seva intercessió les curacions i els fenòmens extraordinaris que es manifestaven a Ars, amb l'objectiu de desviar l'atenció de la seva pròpia persona.
La influència espiritual de la parròquia d'Ars va multiplicar la presència d'imatges, retaules i novenes dedicades a la figura de santa filomena a nombroses diòcesis d'Europa i Amèrica Llatina durant la segona meitat del segle XIX.
L'aprovació litúrgica sota Gregori XVI i Pius IX
Arran de la repercussió del cas de Jaricot i dels informes favorables enviats des de Nola, el papa Gregori XVI va autoritzar, mitjançant un decret de la Sagrada Congregació de Ritus emès entre el 30 de gener i el 13 de febrer de 1837, la celebració de missa pròpia i ofici litúrgic en honor de la màrtir. Aquesta concessió es va circumscriure inicialment a la diòcesi de Nola i posteriorment es va estendre a altres diòcesis que ho van sol·licitar expressament.
El culte va rebre una nova confirmació quan el papa Pius IX, que es trobava exiliat al Regne de les Dues Sicílies, va realitzar una peregrinació d'acció de gràcies a Mugnano del Cardinale el 7 de novembre de 1849 per expressar la seva devoció personal després d'un restabliment de salut. Malgrat aquestes aprovacions locals, la festivitat mai no va ser inscrita al Calendari Romà General universal.
L'anàlisi epigràfica d'Orazio Marucchi i la tesi de la reutilització
A principis del segle XX, l'arqueologia cristiana va adoptar criteris de crítica textual i estratigrafia científica més rigorosos. Entre 1903 i 1907, l'arqueòleg Orazio Marucchi va publicar diversos estudis monogràfics sobre les inscripcions de la catacumba de Priscil·la, revisant minuciosament la troballa de 1802. Els detalls analítics d'aquest debat van quedar recollits a la Catholic Encyclopedia a través dels treballs de Johann Peter Kirsch.
Marucchi va demostrar que l'ordre desordenat de les rajoles («LUMENA / PAXTE / CVM FI») no es devia a una simple negligència o analfabetisme de qui va tancar el nínxol, sinó al fet que les peces ceràmiques pertanyien originàriament a una tomba anterior datada entre finals del segle II i el segle III. Aquestes rajoles havien estat extretes d'una altra sepultura i reutilitzades com a material de construcció genèric per clausurar un lòcul anònim realitzat al segle IV.
El debat arqueològic sobre el vas de vidre i els símbols martirials
La presència de l'ampolleta de vidre amb residus vermellosos, interpretada el 1802 com a signe inequívoc de martiri (el suposat «vas de sang»), també va ser qüestionada per la ciència arqueològica moderna. Les anàlisis químiques i tipològiques d'aquests recipients en diversos cementiris subterranis romans van establir que majoritàriament contenien perfums fúnebres, olis aromàtics o ungüents emprats en els ritus d'enterrament pagans i cristians, sense que constituïssin per si mateixos una prova de mort violenta per la fe.
De la mateixa manera, els símbols representats a les rajoles —l'àncora, la palma o les fletxes—, que la pietat popular vuitcentista identificava com els instruments concrets del suplici de la màrtir, formaven part del repertori iconogràfic comú de l'art paleocristià per expressar l'esperança en la resurrecció i la salvació eterna.
La instrucció vaticana de 1961 i la depuració dels calendaris
Dins del procés de revisió històrico-crítica dels calendaris litúrgics impulsat per la Santa Seu durant el segle XX, la Sagrada Congregació de Ritus va promulgar la Instructio de Calendariis particularibus amb data de 14 de febrer de 1961, publicada a les Acta Apostolicae Sedis (AAS 53, 1961, p. 174). L'apartat 33 d'aquesta instrucció va ordenar taxativament l'eliminació de la festa de santa filomena (fixada l'11 d'agost) de tots els calendaris particulars i locals on figurava.
La mesura vaticana responia a l'absència de testimonis documentals de l'època romana que confirmessin l'existència històrica d'una màrtir anomenada Filomena soterrada sota aquella inscripció. L'Església no va procedir a cap condemna dogmàtica ni a una declaració d'il·licitud de la pietat personal, sinó a una correcció tècnica del culte públic oficial.
Diferència entre supressió litúrgica i devoció popular
La decisió pontifícia de 1961 va generar confusions en alguns sectors d'opinió, que van utilitzar de manera incorrecta el terme popular de «descanonització». Aquest concepte no existeix en el dret canònic catòlic: la figura mai no havia estat sotmesa a un procés formal de canonització solemne, sinó que gaudia d'una concessió de culte litúrgic local per decret de la Congregació de Ritus.
La retirada de la missa i de l'ofici del calendari litúrgic no va implicar el tancament dels temples ni la prohibició de la pregària privada. El Santuari de Mugnano del Cardinale conserva plenament el seu estatus eclesial com a lloc de pelegrinatge i culte pastoral diocesà sota la supervisió de la diòcesi de Nola.
Iconografia tradicional i manifestacions a Mugnano
La representació artística de santa filomena es va fixar durant el segle XIX a partir de les imatges distribuïdes des de Nàpols i França. Se la sol representar vestida amb túnica i mantell, coronada de roses o lliris, i portant com a atributs una palma, una àncora i diverses fletxes, en referència als elements pintats sobre les rajoles de Priscil·la.
A Mugnano del Cardinale es mantenen expressions de pietat tradicional lligades al santuari, com les peregrinacions d'agost conegudes com la festa dels battenti o fujenti, associades a promeses i exvots conservats a l'edifici religiós com a testimoni de la devoció popular al llarg de dos segles.
Límits del coneixement històric entorn de la figura
En síntesi, el coneixement documental actual sobre santa filomena estableix una distinció nítida entre els fets arqueològics constatats i les construccions narratives posteriors. Està documentada la troballa d'unes restes anònimes a la catacumba de Priscil·la el 1802, tancades amb rajoles reutilitzades d'època anterior.
Per contra, la narració que descriu la seva condició de princesa grega i els detalls del seu martiri sota Dioclecià roman circumscrita a l'àmbit de la literatura devocional vuitcentista. La gestió eclesial d'aquest cas il·lustra l'evolució del discerniment litúrgic de la Santa Seu, que a partir de mitjan segle XX va exigir fonaments arqueològics i documentals primaris per al manteniment del culte públic oficial.
Fonts i lectures documentals
- Santuario di Santa Filomena (Mugnano del Cardinale): Documentació oficial sobre la història del temple, l'arribada de les relíquies el 1805 i les manifestacions devocionals tradicionals a la Campània. URL: https://www.santuariosantafilomena.it/
- Acta Apostolicae Sedis (AAS 53, 1961): Instructio de Calendariis particularibus (14 de febrer de 1961, pàg. 174), document oficial de la Sagrada Congregació de Ritus sobre la supressió de la memòria en calendaris propis. URL: https://www.vatican.va/archive/aas/documents/AAS-53-1961-ocr.pdf
- Catholic Encyclopedia (Robert Appleton Company / New Advent): Article d'anàlisi històrico-crítica redactat per Johann Peter Kirsch sobre la troballa arqueològica i la revisió epigràfica d'Orazio Marucchi. URL: https://www.newadvent.org/cathen/12025b.htm
- La Maison de Lorette (Lió): Registre històric de la capella erigida per Pauline-Marie Jaricot i la difusió de la devoció a la França del segle XIX. URL: https://www.paulinejaricot.org/la-maison-de-lorette
- BeWeB - Beni Ecclesiastici in Web: Inventari del patrimoni arquitectònic i artístic eclesial de la Conferència Episcopal Italiana referent a la diòcesi de Nola. URL: https://www.beweb.chiesacattolica.it/
- Association Étoile Notre Dame: Recull de fonts hagiogràfiques tradicionals, novenes històriques i escrits atribuïts a sor Maria Luisa de Jesús. URL: https://www.etoilenotredame.org/sanctuaires/84-mugnano-del-cardinale-philomene
- Catholic Culture Library: Estudis sobre les reformes litúrgiques de la Sagrada Congregació de Ritus i els criteris canònics sobre la historicitat hagiogràfica. URL: https://www.catholicculture.org/culture/library/view.cfm?recnum=3018
Preguntes freqüents
Quan i on es van trobar les restes atribuïdes a santa Filomena?
El lòcul va ser descobert el 24 i 25 de maig de 1802 a la catacumba de Priscil·la, a la Via Salària de Roma, tancat amb tres rajoles de terracota que portaven la inscripció «LUMENA / PAXTE / CVM FI».
Què va concloure l'arqueologia sobre les rajoles del nínxol?
L'arqueòleg Orazio Marucchi va demostrar a inicis del segle XX que les rajoles procedien d'una sepultura anterior del segle II o III i que van ser reutilitzades al segle IV per clausurar un lòcul anònim.
D'on prové la narració sobre la seva vida com a princesa grega?
La biografia no prové de fonts romanes de l'Antiguitat, sinó d'una revelació privada comunicada el 1833 per la religiosa napolitana sor Maria Luisa de Jesús, sense suport documental primari d'època imperial.
Quin paper van tenir Pauline Jaricot i el Rector d'Ars en el seu culte?
Pauline Jaricot va experimentar una curació sobtada a Mugnano el 1835, fet que va impulsar l'aprovació litúrgica de Gregori XVI el 1837. Sant Joan Maria Vianney va difondre intensament la seva devoció a França.
Per què el Vaticà va ordenar retirar la seva festa el 1961?
Mitjançant una instrucció de la Sagrada Congregació de Ritus del 14 de febrer de 1961, la Santa Seu va retirar la festa dels calendaris particulars a causa de la manca de bases històriques documentades.
Va ser descanonitzada o condemnada per l'Església Catòlica?
No. El concepte de descanonització no existeix canònicament. L'Església només va suprimir la celebració litúrgica oficial pública, mantenint la llicitud de la veneració pastoral i el funcionament del santuari de Mugnano del Cardinale.