Orígens a Bèrgam i formació teològica d'Angelo Giuseppe Roncalli
Angelo Giuseppe Roncalli va néixer el 25 de novembre de 1881 a Brusicco, un llogaret rural del terme municipal de Sotto il Monte, a la província llombarda de Bèrgam. Fou el quart fill nascut del matrimoni format per Giovanni Battista Roncalli i Marianna Mazzola, una família de pagesos parcers fortament vinculada a la fe catòlica i a la vida comunitària local. Després d'iniciar els primers estudis eclesiàstics al seminari diocesà de Bèrgam, el seu rendiment acadèmic i la seva pietat van permetre-li obtenir una beca per prosseguir la seva formació a Roma.
A la capital italiana va culminar els seus estudis universitaris, obtenint el doctorat en Sagrada Teologia el 13 de juliol de 1904 al Pontificio Seminario Romano dell'Apollinare. Poques setmanes més tard, el 10 d'agost de 1904, va rebre l'ordenació sacerdotal a l'església de Santa Maria in Montesanto, a la cèntrica Piazza del Popolo de Roma. Des de jove, Roncalli va manifestar una profunda disciplina espiritual reflectida en els seus apunts personals, una pràctica d'introspecció que mantindria durant tota la seva existència.
Servei episcopal a Bèrgam i experiència sanitària a la Primera Guerra Mundial
Entre els anys 1905 i 1914, el jove sacerdot va exercir les funcions de secretari personal del bisbe de Bèrgam, Giacomo Maria Radini Tedeschi, una personalitat distingida per la seva audàcia pastoral i la seva preocupació pel món obrer. Durant aquest període, Roncalli va compaginar la col·laboració directa amb el prelat amb la docència d'història eclesiàstica al seminari diocesà de Bèrgam, dedicant nombroses hores a la investigació en arxius sobre la figura reformadora de sant Carles Borromeu.
L'esclat del primer gran conflicte bèl·lic europeu va interrompre la seva activitat docent. Entre 1915 i 1918, durant la Primera Guerra Mundial, Roncalli fou mobilitzat per les forces armades italianes, prestant servei primer en el cos de sanitat militar com a sergent i, posteriorment, com a capellà castrense als hospitals militars de rereguarda. Aquest contacte prolongat i directe amb els ferits, el dolor extrem i les conseqüències materials de la guerra va modelar de manera profunda la seva sensibilitat humana i el seu compromís amb la resolució pacífica de les disputes internacionals.
L'encàrrec pontifici a Roma i la missió com a delegat a Bulgària
El 18 de gener de 1921, el papa Benet XV va cridar Roncalli a la Cúria Romana per encomanar-li la presidència del Consell Central per a Itàlia de la Pontifícia Obra de la Propagació de la Fe. En aquest càrrec, va reorganitzar les estructures de recaptació i sensibilització missionera a tot el territori italià, visitant diverses diòcesis i establint vincles sòlids amb la jerarquia eclesiàstica internacional.
Aquesta experiència organitzativa va ser el preludi de la seva integració definitiva en el servei diplomàtic de la Santa Seu. El 19 de març de 1925 va rebre la consagració com a arquebisbe titular d'Areòpolis i va ser destinat a Sofia com a Visitador Apostòlic, càrrec que més tard s'estructuraria com a Delegació Apostòlica a Bulgària. A la capital búlgara, Roncalli va desplegar una tasca d'escolta i conciliació enmig d'un context confessional complex, dominat per l'Església Ortodoxa Búlgara i amb una presència catòlica molt minoritària dividida entre ritus llatí i ritus bizantí-eslau.
Tensions confessionals i xarxes d'assistència humana a Sofia
Durant el seu decenni a Bulgària, el delegat apostòlic va haver d'afrontar incidents diplomàtics d'envergadura, com les controvèrsies derivades de les noces del tsar Boris III amb la princesa Joana de Savoia el 1930. Malgrat les complexitats polítiques, Roncalli va prioritzar l'acostament pastoral als fidels locals i la prestació d'ajuda humanitària immediata en moments de catàstrofe, com el devastador terratrèmol de Plovdiv l'any 1928, en què va gestionar fons vaticans per a damnificats de totes les confessions religioses.
Els contactes i la xarxa d'interlocutors establerts pel futur pontífex durant aquests anys búlgars van resultar crucials per a la seva actuació posterior. La seva proximitat amb les autoritats civils búlgares i el respecte mutu forjat amb la jerarquia ortodoxa van crear canals de comunicació directa que posteriorment van ser activats per intercedir davant de deportacions i situacions d'emergència civil quan el feixisme i el nacionalsocialisme van estendre el seu domini per l'Europa oriental.
La delegació a Turquia i Grècia durant la Segona Guerra Mundial
El 27 de novembre de 1934, el papa Pius XI va traslladar Roncalli a la seu titular de Mesèmbria i el va designar Delegat Apostòlic a Turquia i Grècia, amb residència oficial fixada a la ciutat d'Istanbul. La República de Turquia mantenia llavors una estricta legislació laïcista sota el marc de les reformes kemalistes, prohibint la utilització pública d'hàbits eclesiàstics i supervisant amb rigor qualsevol activitat cultual. Roncalli es va adaptar a la normativa civil introduint l'idioma turc en lectures litúrgiques i pregàries, demostrant una actitud de respecte institucional que li va guanyar l'estima dels funcionaris governamentals.
Amb l'esclat formal de la Segona Guerra Mundial el setembre de 1939 i l'ocupació militar posterior de Grècia per les tropes de l'Eix, Istanbul es va convertir en un encreuament estratègic per a refugiats, representants d'organitzacions humanitàries i missions diplomàtiques d'estats neutrals. En aquest context advers, l'acció desplegada per sant joan xxiii va consistir a articular una resposta humanitària d'emergència coordinada amb diversos organismes internacionals per pal·liar la fam a Grècia i oferir auxili als civils fugitius.
La salvació de refugiats jueus mitjançant documentació d'emergència
Entre 1939 i 1944, l'arquebisbe Roncalli va intensificar les seves gestions per evitar la captura i l'extermini sistemàtic de milers de persones jueves procedents d'Hongria, Romania, Eslovàquia i altres territoris centreeuropeus. La seu de la delegació apostòlica a Istanbul va emetre nombrosos certificats de baptisme temporals o documents de salvaguarda que van permetre acreditar formalment protecció civil sobre individus i famílies en trànsit cap a Palestina o territoris neutrals.
Tal com es troba registrat a l'Archivio Storico ed Edizione Nazionale delle Opere de Bèrgam, Roncalli va mantenir contactes continus amb representants de l'Agència Jueva, delegats de la Creu Roja Internacional i ambaixadors de països no bel·ligerants. Tot i que determinades obres de divulgació han presentat xifres molt diverses respecte al volum total de persones protegides —que oscil·len entre centenars i desenes de milers—, la recerca històrica rigorosa documentada en el Dizionario Biografico degli Italiani de la Treccani posa de manifest que la seva col·laboració va ser essencial per obrir corredors segurs i tramitar salconduits de rescat.
La nunciatura apostòlica a París en la postguerra francesa
El 22 de desembre de 1944, el papa Pius XII va nomenar Angelo Giuseppe Roncalli Nunci Apostòlic a França. La seva designació va coincidir amb els mesos immediats a l'alliberament de París, enmig d'un clima polític i social d'extrema tensió. El Govern Provisional de la República Francesa, encapçalat pel general Charles de Gaulle, exigia la renúncia i substitució de més d'una trentena de bisbes francesos acusats de col·laboracionisme o connivència amb el règim de Vichy.
L'habilitat negociadora de Roncalli, fonamentada en una paciència institucional constant i una atenta escolta de totes les parts, va aconseguir resoldre la crisi reduint la llista de prelats que havien d'abandonar les seves seus a una xifra mínima testimonial. Com a degà del cos diplomàtic a París, segons recull la base documental de The Cardinals of the Holy Roman Church, el nunci va atendre també l'assistència moral i material dels presoners de guerra alemanys i va seguir amb interès l'evolució del moviment pastoral dels capellans obrers a les perifèries industrials de França.
Ministeri pastoral com a Patriarca de Venècia
El 12 de gener de 1953, Pius XII va crear Roncalli cardenal prevere en consistori públic i, el 15 de gener següent, el va preconitzar Patriarca de Venècia. Als setanta-un anys d'edat, l'arquebisbe assumia per primer cop en la seva llarga trajectòria eclesiàstica la responsabilitat pastoral directa d'una diòcesi residencial, allunyat de les secretaries diplomàtiques.
A Venècia, el seu govern pastoral es va caracteritzar per una presència constant entre el clergat diocesà i els fidels laics, la realització de visites pastorals a les parròquies de la llacuna i l'organització del sínode diocesà de 1957. Va destacar per la seva proximitat humana, la senzillesa en el tracte institucional i una notable capacitat per escoltar les preocupacions cíviques i culturals de la societat veneciana.
L'elecció pontifícia i el nom de sant Joan XXIII
A la mort del papa Pius XII, els membres del Col·legi Cardenalici es van reunir en conclave al Vaticà. El 28 d'octubre de 1958, Angelo Giuseppe Roncalli fou elegit com a 261è bisbe de Roma i sobirà de l'Estat de la Ciutat del Vaticà, adoptant el nom de Joan XXIII. La seva coronació solemne va tenir lloc el 4 de novembre del mateix any.
Encara que certs cronistes i comentaristes van qualificar inicialment el seu pontificat com una etapa purament «de transició» atesa la seva edat avançada de setanta-sis anys, els seus diaris i cartes personals demostren que sant joan xxiii va assumir el govern de l'Església universal amb una visió clara d'actualització espiritual i dinamisme pastoral. Va començar el seu ministeri trencant l'aïllament tradicional dels pontífexs mitjançant visites a malalts als hospitals romans i als reclusos de la presó de Regina Coeli.
La convocatòria del Concili Vaticà II i el discurs Gaudet Mater Ecclesia
El 25 de gener de 1959, en acabar la setmana de pregària per la unitat dels cristians a la basílica de Sant Pau Extramurs, el papa va anunciar per sorpresa als cardenals assistents la convocatòria d'un Concili Ecumènic per a l'Església universal, la celebració d'un Sínode per a la diòcesi de Roma i la revisió general del Codi de Dret Canònic. Lluny de tractar-se d'un impuls improvisat, la iniciativa responia a la seva madura formació històrica i a la certesa de la necessitat d'una actualització pastoral (aggiornamento).
El Concili Vaticà II va ser solemnement inaugurat l'11 d'octubre de 1962 a la Basílica de Sant Pere. En el seu cèlebre discurs d'obertura, Gaudet Mater Ecclesia, el papa va instar a utilitzar la «medicina de la misericòrdia» en comptes de les condemnes doctrinals severes, instant els pares conciliars a presentar el missatge evangèlic adaptat al llenguatge i les necessitats del temps present. Aquella mateixa nit, adreçant-se de forma espontània a la multitud congregada a la plaça, va pronunciar el conegut «discurs de la lluna». Dies abans, el 4 d'octubre de 1962, havia realitzat un viatge amb tren fins als santuaris de Loreto i Assís per pregar pel concili, esdevenint el primer pontífex des del segle XIX a sortir amb ferrocarril del perímetre de Roma.
El magisteri pontifici: Mater et Magistra i Pacem in Terris
L'ensenyament magisterial de sant joan xxiii va quedar reflectit de manera primordial en dues grans encícliques socials d'enorme repercussió mundial. El 15 de maig de 1961 va promulgar la carta encíclica Mater et Magistra, que examinava les qüestions del desenvolupament econòmic, la justícia en el sector agrari i les exigències d'equitat entre països rics i nacions en vies de desenvolupament, segons el text oficial recollit per la Santa Seu a Mater et Magistra.
Posteriorment, l'11 d'abril de 1963, va publicar la seva encíclica més influent, Pacem in Terris, consultable a Pacem in Terris. Aquest document s'adreçava no només a la jerarquia i comunitat catòlica sinó explícitament a «tots els homes de bona voluntat», formulant una doctrina sobre la pau basada en quatre eixos: la veritat, la justícia, l'amor i la llibertat. Aquest posicionament va ser reforçat pel seu missatge radiofònic internacional del 25 d'octubre de 1962 durant la Crisi dels Míssils de Cuba, mitjançant el qual va fer una crida universal a la contenció i el desarmament. A la primavera de 1963, el pontífex fou guardonat amb el prestigiós Premi Balzan per la Pau.
Diàleg ecumènic i renovació de les relacions judeocristianes
L'impacte de les experiències humanes d'Angelo Roncalli a Orient Mitjà i a l'Europa ocupada va conduir a passes significatives en el camp de les relacions interreligioses. Va manar eliminar de la litúrgia catòlica solemne del Divendres Sant l'expressió històrica pro perfidis Judaeis, iniciant una transformació teològica que va culminar en la declaració conciliar Nostra Aetate.
Així mateix, el juny de 1960 va fundar el Secretariat per a la Promoció de la Unitat dels Cristians, posant al capdavant el cardenal Augustin Bea. Per primera vegada en la història dels concilis ecumènics catòlics, es van convidar observadors no catòlics de confessions ortodoxes, anglicanes i protestants a assistir i participar activament com a testimonis directes en les sessions de treball del Vaticà II.
Malaltia, traspàs i procés de canonització
A finals de 1962, la salut del pontífex es va anar deteriorant ràpidament a conseqüència d'un càncer gàstric diagnosticat en fase avançada. Després d'una llarga agonia seguida amb respecte arreu del món, va morir al Palau Apostòlic del Vaticà el 3 de juny de 1963 a causa d'una peritonitis. El seu itinerari interior va romandre plasmat en el seu diari personal, publicat de manera pòstuma sota el títol Il Giornale dell'Anima.
El papa Joan Pau II el va beatificar el 3 de setembre de 2000 a la Plaça de Sant Pere de Roma. Anys més tard, el 27 d'abril de 2014, el papa Francesc va presidir la seva canonització solemne juntament amb la de Joan Pau II, en una celebració concelebrada amb el papa emèrit Benet XVI, tal com descriu l'homilia oficial a l'homilia de Papa Francesc i el decret de canonització. En aquest procediment, la Santa Seu va fer ús de la prerrogativa pontifícia de dispensar la comprovació mèdica del segon miracle formal, atenent a la seva immensa i universal fama de santedat i als fruits perennes del Concili Vaticà II.
Fonts i documentació històrica
- Istituto della Enciclopedia Italiana Treccani: Biografia crítica «GIOVANNI XXIII, papa» en el Dizionario Biografico degli Italiani (treccani.it) i anàlisi sobre l'impacte teològic a l'Enciclopedia dei Papi (treccani.it/enciclopedia/giovanni-xxiii-papa).
- Fondazione Papa Giovanni XXIII (Bèrgam): Arxiu històric, documents manuscrits i edició nacional d'obres (fondazionepapagiovannixxiii.it).
- Florida International University: Fitxa biogràfica i dades eclesiàstiques a The Cardinals of the Holy Roman Church (cardinals.fiu.edu).
- Santa Seu (Vatican.va): Magisteri pontifici oficial a través de les encícliques Mater et Magistra (1961), Pacem in Terris (1963) i actes solemnes de canonització de 2014.
Preguntes freqüents
Quines accions humanitàries va coordinar Angelo Roncalli a Istanbul durant la guerra?
Com a delegat apostòlic a Turquia (1935-1944), va coordinar l'emissió de certificats de baptisme i salconduits de trànsit amb la Creu Roja i organitzacions jueves per evitar la deportació de refugiats a Europa central i oriental.
Com va resoldre la crisi eclesiàstica a França l'any 1944?
Com a nunci a París, va negociar amb el govern provisional del general De Gaulle per evitar una purga massiva de bisbes acusats de col·laboracionisme amb el règim de Vichy, reduint els prelats destituïts a un nombre mínim.
Per quina raó històrica se'l va considerar inicialment un papa de transició?
A causa dels seus 76 anys en ser elegit el 1958, diversos observadors i cardenals van preveure un pontificat breu i continuista, tot i que ell va assumir immediatament un lideratge plenament actiu amb la convocatòria del Concili Vaticà II.
Quin paper diplomàtic va tenir durant la Crisi dels Míssils de Cuba?
El 25 d'octubre de 1962 va transmetre un missatge radiofònic internacional fent una crida a la prudència i al diàleg diplomàtic entre els líders mundials, iniciativa reconeguda el 1963 amb la concessió del Premi Balzan per la Pau.
Quina dispensa va concedir el papa Francesc per a la seva canonització el 2014?
El papa Francesc va emprar la seva potestat canònica per dispensar el reconeixement d'un segon miracle mèdic formal, fonamentant la decisió en la fama universal de santedat de Joan XXIII i els fruits pastorals del Concili Vaticà II.
Quines reformes va establir respecte a les comunitats jueves?
Va manar suprimir l'expressió tradicional 'pro perfidis Judaeis' de la litúrgia solemne del Divendres Sant i va impulsar el marc teològic que va desembocar en la declaració conciliar 'Nostra Aetate'.