La tradició de la vinguda i el context documental a Caesaraugusta
La tradició pia vincula l'origen del santuari a la vinguda en carn mortal de Maria a les ribes de l'Ebre, a l'antiga Caesaraugusta, el 2 de gener de l'any 40 d.C., amb la finalitat de confortar l'apòstol Jaume el Major i lliurar-li una columna de jaspi. L'Església catòlica acull aquest relat com una tradició secular arrelada en la litúrgia, si bé la crítica històrica assenyala que els testimonis manuscrits conservats a l'arxiu catedralici que en donen fe daten de finals del segle XIII i principis del XIV.
Després de la conquesta de Saragossa l'any 1118 pel rei Alfons I el Batallador, el bisbe Pedro de Librana va assumir la recuperació de l'antiga església de Santa Maria la Major sobre la fàbrica mossàrab prèvia. Entre 1293 i 1296, sota el pontificat del bisbe Hug de Mataplana, el deteriorament de l'edifici romànic va impulsar la construcció d'una col·legiata gòtico-mudèjar, promoguda mitjançant una butlla del papa Bonifaci VIII que canalitzava les indulgències per al nou recinte monumental.
L'escultura gòtica i l'atribució historiogràfica a Juan de la Huerta
La imatge titular venerada al cambril és una talla exempta de fusta daurada i policromada de només 36 centímetres d'alçària. L'anàlisi formal situa l'obra plenament en el corrent del gòtic tardà del segle XV, caracteritzat pel tractament minuciós dels plecs del mantell i la disposició classicitzant del Nen Jesús, que sosté un ocellet a la mà esquerra. Segons les investigacions de la professora María del Carmen Lacarra Ducay, la peça va ser tallada cap a l'any 1435 després de l'incendi del retaule anterior.
La historiografia artística atribueix aquesta obra a l'escultor darocenc Juan de la Huerta, figura destacada de l'escultura gòtica a la Corona d'Aragó i posteriorment actiu als tallers de Borgonya. Tot i que no s'ha localitzat el contracte notarial d'execució, els trets morfològics de la figura femenina responen als patrons estilístics documentats de l'artista. En la litúrgia saragossana, la imatge de la verge del pilar s'exposa sense mantell els dies 2, 12 i 20 de cada mes, moment en què es pot apreciar la totalitat de la talla i el revestiment argenti de la columna.
La columna de jaspi: materialitat i preservació in situ
L'element que sustenta la imatge i articula la devoció és un fust cilíndric de jaspi d'1,77 metres d'alçària i 24 centímetres de diàmetre. Aquest pilar roman estrictament en el seu emplaçament topogràfic original, condicionant totes les successives reformes arquitectòniques del recinte des de l'edat mitjana fins a l'època contemporània. La peça es troba revestida d'una funda semicilíndrica de bronze i plata cisellada, deixant a la part posterior un petit òcul ovalat a través del qual els fidels veneren el contacte directe amb la pedra.
La descripció tècnica i formal d'aquests elements es conserva documentada detalladament pel Cabildo Metropolitano de Zaragoza, que custodia el patrimoni sumptuari acumulat al voltant de la columna durant segles de donacions institucionals i nobiliàries.
El retaule major de Damián Forment al segle XVI
A principis del segle XVI, el capítol de Santa Maria la Major va contractar l'escultor valencià Damián Forment per a la realització del nou retaule major. L'obra, executada en alabastre de les pedreres de Gelsa d'Ebre entre 1509 i 1515, constitueix un dels conjunts cabdals de l'escultura del Renaixement a la Corona d'Aragó. Forment va dissenyar una estructura monumental presidida per un banc o sotabanc amb relleus de gran refinament i tres carrers principals emmarcats per traceries d'un gòtic flamíger evolucionat que acullen escenes de la vida de la Mare de Déu.
Els tres grans relleus centrals —la Nativitat de Maria, l'Assumpció i la Presentació de Jesús al Temple— mostren el domini de la perspectiva i l'expressivitat dels rostres, marcant la transició definitiva cap al llenguatge classicista a Aragó. Aquest retaule d'alabastre es va concebre per presidir l'altar major de la col·legiata, convivint espacialment amb la Santa Columna abans de les grans reformes barroques.
El miracle de Calanda i la consolidació del patronatge ciutadà
El 29 de març de 1640 es va produir a Calanda el fet devocional en què s'afirmava la restitució de la cama dreta amputada al jove pagès Miguel Juan Pellicer. L'arquebisbe de Saragossa, Pedro de Apaolaza Ramírez, va incoar immediatament un rigorós procés canònic que va comptar amb la deposició testifical de vint-i-cinc persones, incloent-hi els metges i cirurgians de l'Hospital de Gràcia que havien practicat l'amputació dos anys abans. El 27 d'abril de 1641, l'arquebisbe va promulgar la sentència oficial que declarava el succés com a miracle atribuït a la intercessió mariana.
Aquest dictamen va tenir una repercussió immediata en les estructures polítiques del regne. El 20 de maig de 1642, el Consell municipal de Saragossa va proclamar oficialment la verge del pilar com a patrona única de la ciutat, consolidant un vincle institucional que superava l'àmbit estrictament litúrgic per convertir-se en un eix d'identitat cívica.
La Bula d'Unió de 1676 i el patronatge de les Corts d'Aragó
La coexistència a Saragossa de dos grans temples amb pretensions catedralícies —La Seo del Salvador i la col·legiata de Santa Maria la Major— va generar tensions de jurisdicció i cerimonial durant generacions. Aquesta rivalitat es va resoldre l'any 1676 quan el papa Climent X va promulgar la cèlebre Bula d'Unió. Mitjançant aquest document pontifici, es van fusionar els dos capítols en un únic Capítol Metropolità, atorgant al Pilar el rang formal de cocatedral metropolitana i establint l'alternança de seus per als actes capitulars.
Dos anys més tard, el 1678, les Corts del Regne d'Aragó, presidides pel virrei Pedro Antonio d'Aragó, van declarar de manera solemne la verge del pilar patrona de tot el regne. Aquesta decisió va articular la devoció pilarista amb el dret foral i les institucions aragoneses, comprometent el finançament públic en l'ampliació del santuari.
La gran fàbrica barroca de 1681: Sánchez i Herrera el Mozo
Davant l'afluència creixent de pelegrins i la nova dignitat catedralícia, el capítol va impulsar el 1681 la construcció d'un nou i colossal edifici d'estil barroc classicista. El projecte general va ser dissenyat per l'arquitecte saragossà Felipe Sánchez i revisat per Francisco de Herrera el Mozo, mestre d'obres de la cort reial. La planta concebuda establia un gran rectangle de tres naus amb capelles laterals, cobert per un complex sistema de cúpules i voltes baixades sustentades per robustos pilars cruciformes.
La construcció barroca va absorbir l'antic espai medieval, respectant amb precisió matemàtica la ubicació del retaule de Damián Forment i la posició exacta de la Santa Columna, que va quedar emmarcada en el tram oriental del recinte.
La Santa Capella de Ventura Rodríguez i l'escenografia del segle XVIII
A mitjan segle XVIII es va fer evident la necessitat d'harmonitzar l'espai devocional de la columna amb la grandiositat de la nau barroca. L'any 1750, l'arquitecte reial Ventura Rodríguez va rebre l'encàrrec de projectar la Santa Capella, concebuda com un templet exempt d'ordre compost i planta el·lipsoidal integrat a l'interior del temple metropolità.
Els treballs constructius, executats sota la direcció de l'escultor José Ramírez de Arellano fins a la seva culminació el 1765, van utilitzar marbres jaspiats, pòrfirs i bronzes daurats. L'espai interior del templet acull tres altars monumentals amb grups escultòrics en marbre blanc de Carrara: la vinguda de la Mare de Déu, sant Jaume amb els convertits i el cambril de la columna, creant una transició dinàmica entre el classicisme acadèmic i la teatralitat de l'espai sagrat.
Els frescos de Francisco de Goya a les voltes del santuari
El pintor aragonès Francisco de Goya va intervenir en dues etapes diferenciades en la decoració mural de la basílica. El 1772, acabat de tornar del seu viatge formatiu a Itàlia, va rebre l'encàrrec de pintar al fresc la volta del Coreto de la Mare de Déu, davant de la Santa Capella, amb el tema L'Adoració del Nom de Déu pels Àngels, demostrant un domini precoç de la composició i el cromatisme tardobarroc.
Posteriorment, entre 1780 i 1781, Goya va executar la cúpula Regina Martyrum a la nau nord, acompanyada per quatre petxines que representen al·legòricament les virtuts cristianes. La pinzellada solta, l'ús agosarat de la llum i la modernitat expressiva d'aquesta cúpula van generar discrepàncies amb el capítol i amb el seu cunyat Francisco Bayeu, provocant la sortida del pintor de Saragossa cap a Madrid.
L'aprovació litúrgica del 12 d'octubre i el cicle foral aragonès
El reconeixement eclesiàstic de la festivitat va assolir la seva maduresa litúrgica el 7 d'agost de 1723, quan la Sagrada Congregació de Ritus, sota el pontificat d'Innocenci XIII, va aprovar els textos de l'Ofici diví i la Missa pròpia per a la festa del 12 d'octubre. Aquesta data es va fixar formalment en el calendari eclesiàstic d'Espanya i dels dominis hispànics.
A Aragó, la celebració del 12 d'octubre s'articulava amb les institucions forals i municipals mitjançant processons solemnes, misses pontificals i actes d'estat a la cocatedral, consolidant el temple com l'epicentre cívic i religiós de la capital aragonesa.
Impactes bèl·lics del 1936 i coronació pontifícia del segle XX
El segle XX va incorporar nous episodis a la història del recinte. El 20 de maig de 1905, la imatge de la verge del pilar va rebre la coronació canònica concedida per la Santa Seu sota el pontificat de sant Pius X, en una cerimònia de gran ressonància pública.
Durant la Guerra Civil espanyola, el 3 d'agost de 1936, quatre bombes llançades per l'aviació republicana van caure sobre la basílica i el seu entorn immediat sense que cap d'elles arribés a detonar. Mentre que la tradició popular va atribuir el fet a la protecció mariana, els informes tècnics i la recerca històrica han assenyalat deficiències en l'armat dels projectils i l'escassa altitud del llançament com a causes mecàniques del falliment. Dos d'aquests projectils desactivats es conserven actualment exposats a les pilastres de l'interior del temple com a document material d'aquell esdeveniment.
Posteriorment, el 24 de juny de 1948, el papa Pius XII va atorgar al santuari el títol de basílica menor mitjançant decret pontifici. La dimensió apostòlica de la devoció va ser subratllada per Joan Pau II durant la seva visita pastoral el 10 d'octubre de 1984, en una celebració davant de la Santa Capella on va glossar el caràcter missioner atribuït a la tradició jacobea a la Corona d'Aragó.
Fonts i lectures documentals
- Cabildo Metropolitano de Zaragoza: Estudis històrics i patrimonials sobre les col·leccions i la fàbrica del temple metropolità a Catedrales de Zaragoza.
- Real Academia de la Historia: Biografies raonades d'artistes i arquitectes cabdals (Damián Forment, Juan de la Huerta i Ventura Rodríguez) al Diccionario Biográfico Español.
- Fundación Goya en Aragón: Catàlegs raonats dels conjunts murals de Francisco de Goya a la basílica del Pilar (Regina Martyrum i el Coreto de la Verge).
- Lacarra Ducay, María del Carmen: Treballs monogràfics sobre l'escultura gòtica aragonesa del segle XV i l'atribució formal de la imatge titular.
Preguntes freqüents
Qui és l'autor de la talla gòtica de la imatge titular?
La historiografia artística atribueix la talla en fusta policromada a l'escultor darocenc Juan de la Huerta, datada cap al 1435 després de l'incendi del retaule medieval, si bé no es conserva el contracte d'execució original.
Quines són les dimensions exactes de la imatge i de la columna?
La talla gòtica de fusta fa 36 centímetres d'alçària, mentre que el fust de jaspi sobre el qual reposa mesura 1,77 metres d'alçària i 24 centímetres de diàmetre.
Què va representar la Bula d'Unió de 1676 per a Saragossa?
Promulgada per Climent X, la butlla va fusionar els capítols de La Seo i de Santa Maria la Major, atorgant al Pilar la condició formal de cocatedral metropolitana sota un únic govern capitular.
Quan va ser proclamada patrona del Regne d'Aragó?
Les Corts del Regne d'Aragó van aprovar de manera solemne la declaració del patronatge sobre tot el regne l'any 1678, sota el mandat del virrei Pedro Antonio d'Aragó.
Quines obres va realitzar Francisco de Goya a la basílica?
Goya va pintar al fresc la volta del Coreto de la Verge amb l'Adoració del Nom de Déu (1772) i la cúpula monumental Regina Martyrum juntament amb les seves quatre petxines (1780-1781).
Quins dies del mes s'exposa la imatge sense mantell?
D'acord amb la tradició litúrgica del temple metropolità, la imatge s'exposa sense mantell els dies 2, 12 i 20 de cada mes, mostrant la coberta argèntia de la columna.