Els orígens medievals del jaciment de Castel di Leva
L'enclavament rural on s'aixeca el complex religiós apareix documentat per primera vegada l'any 1081, en una butlla del papa Gregori VII que esmenta el lloc amb la denominació de Casale Castellione, sota la jurisdicció de l'abadia de Sant Pau Extramurs. Aquest sector de l'Agro Romà, situat a dotze quilòmetres al sud de les muralles de l'Urbs per la via Ardeatina, va canviar de mans el 1295, quan va passar a la propietat de la família Savelli. El llinatge nobiliari va erigir-hi una fortificació de defensa i control territorial coneguda com a Castrum Leonis —posteriorment Castel di Leva—, proveïda de recinte emmurallat i torres perimetrals construïdes amb blocs de tova volcànica i maó.
Durant el període baixmedieval, les estructures van anar perdent la funció estrictament militar per transformar-se en instal·lacions agrícoles i ramaderes. L'any 1570, el sacerdot Cosimo Giustini va transmetre la propietat de la finca a dues institucions de beneficència de Roma: el Conservatori de Santa Caterina della Rosa i la Casa degli Orfani. La documentació patrimonial gestionada per l'administració urbana recull que l'espai va restar durant segles sota règim d'arrendament rústic, mentre la torre principal s'anava degradant.
La pintura mural de la torre i la seva atribució artística
En una de les parets internes de la torre de vigilància del castell s'hi va pintar un fresc que representa la Mare de Déu entronitzada amb el Nen Jesús a la falda i el colom de l'Esperit Sant descendint sobre la seva figura. Des del punt de vista dogmàtic, aquesta iconografia respon de manera directa a la designació teològica de la mare de deu del divi amor, atès que l'advocació fa referència a la tercera persona de la Trinitat com a amor subsistent entre el Pare i el Fill.
La crítica d'art situa l'execució material d'aquesta pintura mural entre finals del segle XIII i el segle XIV. L'estudi formal dels plecs de les vestidures, la distribució frontal dels personatges i la gamma cromàtica connecta l'obra amb l'escola pictòrica romana de Pietro Cavallini. No hi ha cap constància documental de l'autor concret de la peça, i cal descartar qualsevol identificació amb teles d'oli renaixentistes de cavallet, que pertanyen a tradicions artístiques posteriors i alienes a la decoració d'aquesta torre medieval.
L'episodi de 1740 i la intervenció del cardenal Guadagni
Segons la tradició popular recollida en cròniques del segle XVIII, a la primavera de 1740 un caminant que transitava per l'Agro Romà va ser assetjat per una gossada brava prop de les ruïnes del castell. En invocar la figura mariana pintada a la torre, els animals es van dispersar sense causar-li danys. Tot i que els registres d'època no identifiquen el nom ni la condició civil del viatger, l'esdeveniment va desencadenar un flux sobtat de devots cap a les restes del recinte fortificat.
La celeritat de la resposta de les autoritats eclesiàstiques va quedar reflectida el 5 de setembre de 1740, quan el cardenal vicari Giovanni Antonio Guadagni va ordenar una inspecció formal del recinte. A causa de la vulnerabilitat de la pintura mural a la intempèrie, Guadagni va disposar la seva extracció l'any 1742 i el trasllat provisional a la veïna església de Santa Maria ad Magos, a la finca de Falcognana, fins que s'articulés una seu arquitectònica estable.
El trasllat del fresc i les tensions patrimonials
L'arrencament del fresc del mur original l'any 1742 va suposar una operació tècnica delicada que va ocasionar pèrdues materials visibles en el suport pictòric i les vores de l'estuc. Aquest procés d'extracció va anar acompanyat d'una complexa disputa jurídica entre el Capítol de Sant Joan del Laterà i el Conservatori de Santa Caterina della Rosa, entitats que reclamaven drets patrimonials i jurisdiccionals sobre la imatge i el terreny on s'havia generat el nou pol d'atracció religiosa.
Les divergències es van resoldre mitjançant un acord que facultava l'edificació d'un temple de nova planta a Castel di Leva. El trasllat definitiu de la pintura des de Falcognana es va formalitzar el 19 d'abril de 1745, Dilluns de Pasqua, en una cerimònia oficial en la qual el papa Benet XIV va concedir indulgència plenària als assistents, consolidant el reconeixement canònic del lloc.
El projecte barroc de Filippo Raguzzini (1745)
L'encàrrec per traçar l'església que havia de custodiar el fresc va recaure en l'arquitecte napolità Filippo Raguzzini, una de les figures centrals del barroc tardà i del rococó romà sota el pontificat de Benet XIII. Raguzzini va projectar un edifici d'escala moderada, adaptat a la topografia rural, caracteritzat per una façana elegant de línies lleugerament còncaves i un joc equilibrat de pilastres i cornises motllurades.
L'interior es va estructurar a través d'una sola nau amb capelles laterals de poca profunditat, coberta amb volta de canó i rematada per un presbiteri que acull l'altar major dissenyat específicament per emmarcar el fresc mural. La dedicació solemne del temple i de l'altar va tenir lloc el 31 de maig de 1750, coincidint amb l'Any Sant, sota la presidència del cardenal Carlo Rezzonico, qui més endavant seria elegit papa amb el nom de Climent XIII. Els detalls d'aquesta etapa fundacional es troben detallats a la documentació fundacional del Santuari del Diví Amor.
Decadència vuitcentista i la restauració d'Umberto Terenzi
Al llarg del segle XIX, la dispersió demogràfica de la campinya romana i les febres palúdiques van conduir el complex a un estat d'abandonament progressiu de les seves estructures físiques. La situació va canviar a partir de desembre de 1931 amb l'arribada del sacerdot romà Don Umberto Terenzi, nomenat rector del recinte amb la missió de recuperar tant la fàbrica de l'església de Raguzzini com la vida pastoral comunitària.
El 1932 es va establir canònicament la parròquia de Santa Maria del Divino Amore a Castel di Leva. En aquest marc d'acció, Terenzi va impulsar iniciatives d'assistència educativa per als infants de la zona i va fundar, el 25 de març de 1942, la congregació religiosa de les Filles de la Mare de Déu del Diví Amor, garantint el manteniment permanent del santuari i el suport als pelegrins.
El vot de 1944 i el context bèl·lic a Roma
Durant els mesos de major tensió de la Segona Guerra Mundial, amb la ciutat sotmesa a l'ocupació militar i el risc de combats urbans devastadors, la imatge mariana va ser traslladada per motius de seguretat a l'interior del nucli urbà de Roma. El 4 de juny de 1944, a l'església de Sant'Ignazio de Loyola, les autoritats eclesiàstiques i el poble romà van formular un vot públic que implicava tres compromisos precisos: la conversió i correcció moral dels costums cristians, l'edificació d'un nou santuari i la realització d'una obra benèfica permanent.
La fórmula del vot es va dirigir canònicament a la Verge sota la invocació de Salus Populi Romani, pronunciant-se davant la presència física del fresc de la mare de deu del divi amor, de manera que ambdues tradicions van quedar estretament vinculades en la memòria civil i religiosa. El fet que la retirada de les tropes d'ocupació s'executés de forma pacífica aquella mateixa tarda va consolidar en la pietat ciutadana el valor d'aquest compromís. L'11 de juny següent, el papa Pius XII va acudir a Sant'Ignazio per dirigir una pregària d'acció de gràcies per la indemnitat de la ciutat.
La peregrinació nocturna i la integració urbana
Paral·lelament a les transformacions arquitectòniques, el culte es va articular a l'entorn de la peregrinació nocturna a peu, una pràctica establerta des de la primera meitat del segle XX que recorre aproximadament catorze quilòmetres. La marxa parteix a mitjanit de la Porta Capena, segueix el traçat de la via Àpia Antiga i continua per la via Ardeatina fins a atènyer el santuari a l'alba de diumenge, entre els mesos de primavera i tardor.
Aquesta ruta penitencial connecta directament el centre històric de la ciutat amb el paisatge agrícola circumdant. L'estructura pastoral d'aquest itinerari de fe popular està catalogada detalladament per l'itinerari de l'Opera Romana Pellegrinaggi, mostrant com l'enclavament es va incorporar progressivament a la geografia devocional de la diòcesi.
El projecte contemporani de Costantino Ruggeri i Luigi Leoni
Tot i el compromís adoptat el 1944, la materialització d'un nou temple es va demorar durant dècades a causa de dificultats urbanístiques, administratives i de finançament. Finalment, el projecte va ser encarregat al frare franciscà i artista Costantino Ruggeri en col·laboració amb l'arquitecte Luigi Leoni. El repte fonamental de la intervenció consistia a erigir un espai amb capacitat per a milers de fidels sense alterar negativament el perfil de la col·lina ni eclipsar l'església barroca preexistent.
La solució adoptada va consistir a encastar parcialment la nova construcció en el desnivell natural del terreny. L'edifici contemporani es defineix com una gran nau d'estructura poligonal coberta amb materials que dialoguen amb el paisatge, evitant un volum extern arrogant i prioritzant una espacialitat diàfana a l'interior sustentada per suports estructurals mínims.
Llum, vidrieres i espai litúrgic a la nau de 1999
L'element definitori de l'obra de Ruggeri és el tractament de la llum mitjançant grans panells de vidrieres artístiques policromades. Les obertures no responen a esquemes figuratius tradicionals, sinó a composicions abstractes amb vidre bufat artesanalment que graduen la il·luminació segons el recorregut solar, generant un ambient recollit que condueix la mirada cap a la seu de la celebració eucarística.
L'interior es caracteritza per la nuesa dels murs de formigó i pedra, contrarestats per la calidesa de les superfícies de fusta i la brillantor de les peces de vidre. La integració d'aquests elements litúrgics es descriu al registre patrimonial del portal de Roma Capitale sobre Castel di Leva, on es destaca l'equilibri entre monumentalitat i respecte pel context ecològic de la reserva natural de Decima Malafede.
Consagració del Nou Santuari i fites institucionals recents
El 4 de juliol de 1999, el papa Joan Pau II va consagrar solemnement el Nou Santuari, donant compliment arquitectònic definitiu al vot cívic emès cinquanta-cinc anys abans. L'any 2000, en el context del Gran Jubileu, el mateix pontífex va incloure oficialment el complex en el recorregut tradicional de les Set Esglésies de Roma, substituint la basílica de Sant Sebastià Extramurs per a la recepció dels pelegrins.
La rellevància eclesial del lloc es va confirmar el 28 d'octubre de 2001 amb la translació a la cripta del Nou Santuari de les restes mortals dels beats Luigi Beltrame Quattrocchi i Maria Corsini. Durant la crisi sanitària de l'any 2020, el papa Francesc va encomanar la ciutat a la mare de deu del divi amor l'11 de març, i el 28 de novembre d'aquell mateix any va erigir el títol cardenalici diaconal de Santa Maria del Divino Amore a Castel di Leva, assignat al cardenal Enrico Feroci.
Fonts i lectures documentals
- Diocesi di Roma / Vicariato dell'Urbe (s. d.). La Madonna del Divino Amore «fa le grazie a tutte l'ore». Registre històric diocesà sobre els trasllats del fresc i les obres socials associades.
- Dicastero per l'Evangelizzazione (Santa Sede). Santuario del Divino Amore - Chiese Giubilari. Fitxa teològica i documental sobre el recorregut jubilar i la iconografia de l'Esperit Sant.
- Opera Romana Pellegrinaggi. Pellegrinaggio notturno al Santuario del Divino Amore. Documentació pastoral sobre el traçat històric de 14 km des de Porta Capena.
- Parrocchia-Santuario Santa Maria del Divino Amore. Santuario della Madonna del Divino Amore - Portale Ufficiale. Arxiu cronològic de la finca de Castel di Leva i documents d'erecció parroquial.
- Roma Capitale (Dipartimento Grandi Eventi, Sport, Turismo e Moda). Santuario della Madonna del Divino Amore. Catàleg arquitectònic i dades patrimonials des de l'edat mitjana fins a la nau contemporània de 1999.
- Santa Sede. Omelia di Giovanni Paolo II al Santuario del Divino Amore (1° maggio 1979). Text magisterial sobre la centralitat mariana de l'enclavament a la diòcesi de Roma.
- Treccani (Istituto della Enciclopedia Italiana). Voce «Divino Amore». Síntesi enciclopèdica sobre el desenvolupament urbà, artístic i institucional del santuari.
Preguntes freqüents
Quin és l'origen del fresc original de Castel di Leva?
És una pintura mural baixmedieval datada entre finals del segle XIII i el segle XIV, atribuïda estilísticament a l'escola romana de Pietro Cavallini, situada originalment en una torre defensiva de la fortalesa dels Savelli.
Qui va projectar el primer temple barroc del santuari?
L'arquitecte napolità Filippo Raguzzini va dissenyar l'església barroca inaugurada el 1745, amb una façana d'elegants línies corbes i una nau única per allotjar el fresc traslladat des de la torre en ruïnes.
En què va consistir el vot ciutadà del 4 de juny de 1944?
Davant l'ocupació militar, el poble i clergat de Roma van prometre correcció de costums, una obra de caritat i l'edificació d'un nou santuari si la ciutat se salvava de la destrucció bèl·lica.
Quines característiques té el Nou Santuari consagrat el 1999?
Projectat per Costantino Ruggeri i Luigi Leoni, està integrat al desnivell del turó per no alterar el paisatge, i destaca per la seva estructura àmplia il·luminada per grans vidrieres policromades abstractes.
Com s'estructura la tradicional peregrinació a peu?
Recorre catorze quilòmetres des de la Porta Capena de Roma fins a Castel di Leva, avançant per la via Àpia Antiga i la via Ardeatina durant la nit de dissabte a diumenge.
Quan es va incorporar el Diví Amor a les Set Esglésies de Roma?
El papa Joan Pau II el va integrar oficialment a l'itinerari de les Set Esglésies per al Gran Jubileu de l'any 2000, reforçant el seu paper com a cor marià de la diòcesi.