L'origen toponímic i la memòria de l'aqüeducte romà
El complex religiós dedicat a la mare de deu de l arc s'alça al terme municipal de Sant'Anastasia, a la província de Nàpols, situat als peus del vessant septentrional del Mont Somma. L'advocació no deriva d'una aparició celeste sobre un arc de sant Martí, sinó d'un element arquitectònic precís: les restes d'un antic aqüeducte romà. En una d'aquestes arcades de pedra i maó es trobava pintat un fresc mural marià d'estil popular datat al segle XV. El pas constant de vianants i camperols per aquest camí rural va transformar la fornícula en un punt de referència geogràfic i devocional, conegut ja a la baixa edat mitjana com la capella de l'Arc.
Aquesta ubicació va determinar el destí del conjunt. Amb el pas del temps i la institucionalització del culte, l'estructura de l'aqüeducte va quedar integrada en les successives ampliacions arquitectòniques. A diferència d'altres centres de pelegrinatge de la Campània sorgits en cims inaccessibles, aquest santuari va néixer a la cruïlla dels camins que connectaven la plana nolana amb la capital partenopea, sota la jurisdicció eclesiàstica de la diòcesi de Nola.
El relat del prodigi de 1450 i la crítica historiogràfica
La tradició devocional situa l'inici miraculós del culte el 6 d'abril de 1450, durant la celebració del Dilluns de Pasqua (Lunedì in Albis). Segons la crònica hagiogràfica difosa segles més tard per l'orde dominicà, especialment a través dels escrits del pare Ludovico Ayrola al segle XVII, un jove que participava en el joc tradicional de la «palla a maglio» (un llançament de bola amb mall de fusta) va fallar el seu tret. Encolerit per la derrota, l'home va recollir la bola i la va llançar amb fúria contra el fresc marià situat a l'arc. L'impacte a la galta esquerra de la imatge va provocar, segons el relat piadós, un sagnat visible.
La mateixa narració afegeix que el comte Raimondo Orsini, que exercia com a Gran Justicier del Regne i passava casualment pel lloc, va ordenar de manera immediata el judici sumaríssim i l'execució del sacríleg, el qual va ser penjat d'un teller pròxim. Des del punt de vista de la historiografia crítica moderna, no es conserven actes judicials, documents notarials ni cròniques coetànies de 1450 que corroborin la realitat material d'aquests esdeveniments. Els investigadors classifiquen aquest episodi com un relat fundacional exemplificant típic del Renaixement tardà, destinat a advertir contra el sacrilegi i a justificar la sacralització d'una cruïlla de camins.
La crisi d'Aurelia Del Prete i la pedagogia del càstig
Un segon relat tradicional fonamental en la construcció de l'imaginari del santuari va tenir lloc el 2 d'abril de 1589. La dona Aurelia Del Prete, veïna de la zona, va anar a la fira del santuari amb el seu marit per complir un vot després d'haver superat una malaltia. Havent perdut un bou durant la jornada i presa d'un atac de fúria, la dona va agafar l'exvot de cera que el seu espòs havia de dipositar davant la imatge de la mare de deu de l arc, el va llençar a terra i el va trepitjar, proferint renecs.
La tradició sosté que, com a conseqüència d'aquesta profanació, Aurelia va patir un atac sobtat que li va deformar les extremitats inferiors. Després de mesos de patiment, la dona va morir el 28 de juliol de 1590. La narrativa popular afegeix que els seus peus es van desprendre de manera espontània del cos. Aquestes restes anatòmiques van ser tancades en una petita gàbia de ferro que encara es conserva a l'arxiu material del recinte. L'antropologia religiosa analitza aquest fet com una mostra de la severitat del sistema votiu modern a la Itàlia meridional, on el pacte amb la divinitat exigia un compliment estricte sota pena de càstig físic visible, allunyat de categories mèdiques o diagnòstics clínics contemporanis.
Intervenció pontifícia i fundació monumental sota domini hispànic
L'afluència massiva de pelegrins i la gestió de les quantioses almoines van generar fortes disputes entre el clergat local, els terratinents i les autoritats municipals. Davant aquest desordre, l'any 1592, el papa Climent VIII va enviar com a comissari apostòlic el sacerdot Giovanni Leonardi —fundador de l'Orde de la Mare de Déu i posteriorment canonitzat— per col·laborar amb el bisbe de Nola, Fabrizio Gallo, en la pacificació de les tensions i la regulació financera del recinte, tasca recollida a l'estudi biogràfic de l'Istituto della Enciclopedia Italiana Treccani.
Amb els recursos assegurats i la pau administrativa restablerta, l'1 de maig de 1593 es va col·locar la primera pedra del santuari monumental. Es va encunyar una medalla commemorativa que situava l'acte sota el pontificat de Climent VIII i el regnat de Felip II d'Espanya (Felip I de Nàpols). Dos anys més tard, el 1595, la Santa Seu va assignar formalment la custòdia perpètua de tot el complex als frares de l'Orde de Predicadors (Dominics), els quals han mantingut ininterrompudament la direcció espiritual i patrimonial de la institució fins a l'actualitat, tal com documenta el portal institucional del Santuario della Madonna dell'Arco.
El templet de Bartolomeo Picchiatti i la protecció del fresc
Per salvaguardar el fragment de paret original de l'aqüeducte romà sense danyar la pintura, els dominics van encarregar l'any 1621 a l'arquitecte i enginyer Bartolomeo Picchiatti la construcció d'un templet de marbre (tempietto) al creuer de la nova basílica. L'obra aïllava el mur antic dins d'una sumptuosa estructura renaixentista i barroca, revestida de marbres policroms, columnes i relleus ornamentals.
Durant el segle XVIII es van completar les estructures accessòries del presbiteri. L'any 1790, el mestre Nicola Troxler va finalitzar la cúpula interior lígnia policromada (cupolino) que remata el templet de l'altar major. Aquesta disposició permetia que els devots poguessin circular al voltant de la imatge sense tocar directament el fresc medieval, establint una distància física de seguretat en els dies de major concentració de fidels.
La gran erupció del Vesuvi de 1631 i la consolidació com a refugi
El complex es troba a pocs quilòmetres del cràter del Vesuvi. Durant la devastadora erupció de desembre de 1631, que va destruir nombroses poblacions de la comarca vesuviana amb colades de fang, cendres i gasos piroclàstics, el santuari va restar indemne. Els habitants de la regió van atribuir la salvació de l'edifici a una protecció especial de la imatge.
Aquest esdeveniment va marcar un punt d'inflexió en la devoció territorial: la mare de deu de l arc va passar de ser un focus de culte comarcal a convertir-se en un dels principals centres d'empara davant les catàstrofes volcàniques i sísmiques de la plana campana. A les dècades posteriors es van registrar cròniques de fenòmens lluminosos al voltant del fresc; entre els anys 1675 i 1676, diverses autoritats eclesiàstiques, inclòs el cardenal Pier Francesco Orsini (posteriorment escollit papa Benet XIII), van deixar constància d'aquests testimonis.
L'univers etnogràfic dels 'fujenti' o 'battenti'
La manifestació més singular i massiva del culte és la gran romeria del Dilluns de Pasqua. En aquesta jornada, desenes de milers de pelegrins coneguts popularment com a fujenti (els que corren) o battenti (els que baten o colpegen) es dirigeixen cap a Sant'Anastasia. L'anàlisi de l'Archivio Antropologico Mediterraneo descriu aquest fenomen com un espai de liminaritat on les jerarquies socials queden suspeses per donar pas a una disciplina corporal col·lectiva.
Els fujenti s'organitzen en associacions locals anomenades paranze, distribuïdes per tota la ciutat de Nàpols i els pobles de l'interior. Cadascuna d'aquestes confraries manté una seu al llarg de l'any, on es preparen els estendards monumentals (toselli) i es recapten els fons per a la desfilada pasqual. El moviment no és individual ni espontani, sinó que respon a una estructura comunitària transmesa de generació en generació.
Indumentària, codis corporals i ritus de possessió devocional
La vestimenta dels fujenti obeeix a un codi estricte d'elements simbòlics:
- Túnica o camisa i pantalons blancs: representen la puresa ritual i la condició de penitència del devot.
- Bandes creuades de colors: dues faixes creuades sobre el pit, una de color vermell (en record de la sang del rostre marià i la passió) i una de blau cel (color tradicional de la Mare de Déu).
- Descalçament total: els membres de la paranza recorren quilòmetres a peu nu sobre l'asfalt, sovint alternant caminades ràpides amb curses d'alta intensitat física.
En arribar davant del templet marmori a l'interior de la basílica, la tensió acumulada durant hores de marxa desemboca sovint en manifestacions extremes de commoció: caigudes a terra en estat d'èxtasi o esgotament, crits rituals de súplica, avenços de genolls i el cant col·lectiu d'himnes en dialecte napolità. La pastoral dominicana s'ha esforçat històricament per canalitzar aquestes expressions d'angoixa cap a la litúrgia sacramental sense destruir el substrat identitari popular.
La col·lecció de 'tavolette votive' i el Museu dels Exvots
Com a resultat visible de segles de promeses i favors atribuïts a la intercessió mariana, el complex acull una de les majors concentracions d'exvots pictòrics d'Europa. Aquestes peces, conegudes localment com a tavolette votive, són petites taules de fusta pintades generalment per artesans anònims que reprodueixen de forma detallada el moment del perill o de la gràcia concedida: accidents agrícoles, naufragis a la badia de Nàpols, intervencions quirúrgiques desesperades, bombardejos de la Segona Guerra Mundial o conflictes laborals del segle XX.
Per tal de garantir la preservació d'aquest fons de més de sis mil peces, el 7 d'abril de 2000 es va inaugurar oficialment el Museu dels Exvots dins del recinte conventual. Aquest espai permet estudiar l'evolució històrica, material i lingüística de les classes subalternes de la Campània al llarg de cinc segles, mostrant la centralitat indiscutible de la mare de deu de l arc en la vida quotidiana de la regió.
La coronació pontifícia de 1874 i l'abast institucional del culte
El reconeixement canònic oficial del culte es va consolidar al segle XIX. El 8 de setembre de 1874 es va dur a terme la coronació pontifícia de la imatge, concedida pel capítol vaticà sota l'aprovació del papa Pius IX. El ritu va ser executat pel bisbe dominic Tommaso Passaro, després que el temple hagués estat consagrat solemnement pel bisbe Tommaso Salzano.
Tot i aquest reconeixement formal, la pràctica viva del culte ha mantingut sempre una tensió dialèctica amb la jerarquia eclesiàstica. D'una banda, la doctrina oficial circumscriu la devoció a la veneració d'arrel cristiana catòlica sota l'empara de la diòcesi de Nola; de l'altra, la cultura musical i folklòrica de la comarca inclou la Mare de Déu de l'Arc en el cicle etnogràfic de les «Set Mares de Déu» (Sette Madonne) de la Campània, associat als ritmes de la tammurriata. Cal precisar que aquest esquema de les set germanes pertany exclusivament al folklore oral i musical vernacle, sense cap mena de base dogmàtica o reconeixement litúrgic per part de l'Església.
Fonts i lectures documentals
- Archivio Antropologico Mediterraneo. «Riti, Liminarità e Devozione Popolare a Napoli». Università di Palermo / OpenEdition. https://journals.openedition.org/aam/3637.
- Istituto della Enciclopedia Italiana Treccani. «Giovanni Leonardi, santo». Dizionario Biografico degli Italiani. https://www.treccani.it/enciclopedia/giovanni-leonardi-santo_(Dizionario-Biografico)/.
- Santuario della Madonna dell'Arco. «Portale Istituzionale e Sezione Storica». Comunità Padri Domenicani, Sant'Anastasia. https://www.santuariomadonnadellarco.it/.
- Santiebeati. «Madonna dell'Arco - Scheda Agiografica». Enciclopedia dei Santi. https://www.santiebeati.it/dettaglio/91672.
- The Votives Project. «Ex-Votos and the Votive Tradition at Madonna dell'Arco». Academic Research Network. https://thevotivesproject.org/.
Preguntes freqüents
Quin és l'origen del títol «de l'Arc» en aquesta advocació?
El títol procedeix d'un antic aqüeducte romà situat a la zona rural de Sant'Anastasia, en una de les arcades del qual es va pintar al segle XV el fresc marià original.
Qui són els fujenti o battenti i per què vesteixen de blanc?
Són devots organitzats en confraries locals (paranze) que peregrinen al santuari el Dilluns de Pasqua vestits de blanc com a senyal de penitència, amb faixes creuades vermelles i blaves.
És un fet històric provat el miracle del sagnat de 1450?
No. La historiografia crítica considera el relat del cop de bola i el posterior sagnat una tradició etiològica fundacional difosa a l'època moderna, sense documentació notarial coetània de 1450.
Què representa la gàbia de ferro conservada al santuari?
Custodia les restes momificades atribuïdes per la tradició als peus d'Aurelia Del Prete, qui segons el relat devocional de 1589-1590 va patir un càstig sobtat per haver profanat un exvot.
Quin orde religiós custodia el recinte i des de quan?
L'Orde de Predicadors (Dominics) administra el santuari i el convent de manera ininterrompuda des de l'any 1595 per concessió de la Santa Seu i la diòcesi de Nola.
Forma part del dogma catòlic la tradició de les «Set Germanes» vesuvianes?
No. La inclusió de la Mare de Déu de l'Arc en el cicle de les Set Mares de Déu pertany al folklore musical i oral de la Campània, sense valor doctrinal ni litúrgic.