Hi ha una oració breu que durant gairebé un segle es va resar de genolls en acabar cada missa a tot el món catòlic. Tot just cinc línies, però carregades de foc. L'oració a sant Miquel Arcàngel va néixer de la convicció que el cristià no lliura només una batalla moral, sinó també espiritual, i que en aquesta lluita no està indefens: té de la seva part el príncep dels exercits del cel. Perquè un Papa va voler que tota la Església la repetís diàriament? La resposta ens porta a una visió, a un nom que és un crit de guerra i a un capítol de l'Apocalipsi.
Context històric: l'arcàngel i la visió de Lleó XIII
El nom «Miquel» és, en hebreu, una pregunta: Mi-ka-El, «Qui com Déu?». No és un nom qualsevol, sinó el lema amb què, segons la tradició, aquest arcàngel es va oposar a l'orgull de Lucifer, que va voler ser com Déu. Miquel apareix en moments decisius de l'Escriptura: en el llibre de Daniel és «el gran príncep que defensa» el poble de Déu (Daniel 12, 1); en la carta de sant Judes disputa amb el diable el cos de Moisès (Judes 9); i en l'Apocalipsi encapçala la batalla celestial: «Hi va haver una batalla al cel: Miquel i els seus àngels van combatre contra el drac» (Apocalipsi 12, 7-9). L'Església el venera com a protector del poble de Déu i guia de les ànimes.
L'oració més estesa, no obstant això, té un autor i una data precisos. La va compondre el papa Lleó XIII i la va donar a conèixer el 1886. La tradició explica que el Papa, després de celebrar missa un dia de 1884, va quedar colpit per una visió en la qual se li va mostrar el setge del maligne contra l'Església. Commogut, va redactar aquesta súplica i va ordenar que es resés, juntament amb altres oracions, al final de cada missa resada. Van ser les anomenades «oracions lleonines», que van acompanyar la litúrgia fins a la reforma del Concili Vaticà II. Sant Joan Pau II, el 1994, va convidar de nou a recuperar-la: «Encara que avui no es reciti al final de la celebració eucarística, convido a tots a no oblidar-la, sinó a recitar-la per obtenir ajuda en el combat contra les forces de les tenebres».
No es tracta d'un culte als àngels al marge de Déu. El Catecisme recorda que els àngels són criatures i servidors de Crist (nn. 328-336): tota la seva força ve d'Ell. Demanar la intercessió de sant Miquel és, en el fons, confiar en el poder de Déu que actua a través dels seus missatgers.
Text complet de l'oració a sant Miquel Arcàngel
Aquesta és la versió tradicional de Lleó XIII en la seva forma habitual en castellà:
San Miguel Arcángel,
defiéndenos en la lucha;
sé nuestro amparo contra la perversidad y asechanzas del demonio.
Reprímale Dios, pedimos suplicantes,
y tú, Príncipe de la Milicia Celestial,
arroja al infierno con el divino poder
a Satanás y a los demás espíritus malignos
que andan dispersos por el mundo
para la perdición de las almas.
Amén.
No reproduïm aquí la versió oficial d'aquesta oració en la vostra llengua perquè no ens consta amb certesa; aquest és el text espanyol. L'original llatí, que sí que és comú a totes les llengües, apareix més avall.
L'original llatí
És l'oració de Lleó XIII, Sancte Michael Archangele.
Sancte Míchael Archángele, defénde nos in prǽlio;
contra nequítiam et insídias diáboli esto præsídium.
Reflexió i significat: una súplica de combat i de confiança
L'oració no és un conjur ni una fórmula màgica. És una súplica humil que reconeix dues veritats incòmodes per a la mentalitat moderna: que el mal existeix i té rostre, i que no podem vèncer-lo amb les nostres pròpies forces. Per això comença demanant defensa, no victòria pròpia.
De veritat existeix una «lluita» espiritual?
«Defensa'ns en la lluita». Sant Pau ho diu sense embuts: «La nostra lluita no és contra la carn i la sang, sinó contra els principats, les potestats, els dominadors d'aquest món tenebrós» (Efesis 6, 12). El cristià no ha de viure obsessionat amb el dimoni —això seria donar-li massa importància—, però tampoc ignorar-lo. L'oració a sant Miquel manté l'equilibri: anomena l'enemic, però el posa de seguida sota el poder de Déu. El dimoni no és un rival de Déu al mateix nivell; és una criatura caiguda, i la seva derrota està decidida.
Què significa «sigues el nostre amparo»?
«Sigues el nostre amparo contra la perversitat i les esquerpes del dimoni». La paraula «esquerpes» és clau: el mal rara vegada es presenta de cara; actua per engany, per seducció, per desànim. Demanem a sant Miquel protecció no només contra els grans assalts, sinó contra les trampes petites i quotidianes: la mentida que sembla inofensiva, el rancor que s'instal·la, la desesperança que xiuxiueja que res no té sentit. L'arcàngel que en l'Apocalipsi defensa la dona i la seva descendència (Apocalipsi 12) continua defensant avui l'Església i cada ànima.
«Reprimeixi'l Déu»: la victòria no és nostra
El centre de l'oració no és sant Miquel, sinó Déu. «Reprimeixi'l Déu, ho demanem supliciants». És Déu qui té poder sobre el mal; l'arcàngel actua «amb el diví poder», mai amb un de propi. Aquí hi ha la diferència amb qualsevol superstició: no confiem en una força, sinó en una Persona, en el Déu que en Crist ja ha vençut la mort i el pecat. Per això l'oració es tanca amb esperança: els esperits malignes «anden dispersos pel món», però el seu poder és de derrota, no de triomf.
Una oració per a la vida d'avui
Molts fidels la resen en aixecar-se, per encomanar la jornada, o en acabar el dia. Altres la recuperen en moments de temptació forta, de por o de prova. Hi ha famílies que la resen davant una decisió difícil i comunitats que l'han retornat al final de la missa. No cal sentir res extraordinari: n'hi ha prou de dir-la amb fe, sabent que demanar auxili no és debilitat, sinó saviesa. Qui reconeix que necessita ser defensat ja ha donat el primer pas de la humilitat cristiana.
Una oració amb data: 1886
Aquesta oració no ve de l'Edat Mitjana: la va compondre Lleó XIII el 1886 i va manar resar-la al final de cada Missa. Aquest costum es va mantenir fins a la reforma litúrgica dels anys seixanta, quan va deixar de ser obligatòria. Que molts catòlics grans la recordin de memòria i els joves no la coneguin té aquesta explicació, no una altra.
Ap 12, 7
El nom Miquel és una pregunta: Mi-ka-El, «qui com Déu?». No és un títol de força sinó d'humilitat, i és la resposta que la tradició posa davant de la supèrbia del qui va voler ser com Déu.
Quan es resa
- El 29 de setembre, festa dels arcàngels Miquel, Gabriel i Rafael.
- En acabar la Missa a les parròquies que han recuperat el costum.
- Com a oració de protecció davant el mal, que és el seu contingut literal.
Pot interessar-te també l'àngel de la guarda, l'arcàngel Gabriel, l'arcàngel Rafael.
A la botiga: llaveros religiosos.
Preguntes freqüents
Qui va escriure l'oració a sant Miquel?
Lleó XIII, el 1886. Va manar resar-la al final de cada Missa, i així es va fer fins a la reforma litúrgica dels anys seixanta.
Continua sent obligatòria al final de la Missa?
No. Va deixar de ser-ho amb la reforma litúrgica, encara que moltes parròquies l'han recuperada per devoció.
Què significa el nom Miquel?
És una pregunta en hebreu: «qui com Déu?». No és un títol de poder sinó d'humilitat.
Quan és la seva festa?
El 29 de setembre, juntament amb Gabriel i Rafael.
Fonts
- Sagrada Escriptura: Apocalipsi 12, 7-9; Daniel 12, 1; Judes 9; Efesios 6, 10-12.
- Catecisme de l'Església Catòlica, nn. 328-336 (sobre els àngels).
- Lleó XIII, oració a sant Miquel (1886); oracions lleonines.
- Sant Joan Pau II, Regina Caeli, 24 d'abril de 1994.
Sobre l'autor
Aquest article forma part de «Oracions i resos cristians», la sèrie de Productos Religiosos dedicada a redescobrir el tresor de la oració catòlica. Escrivim des de la fe i amb rigor, acudint sempre a l'Escriptura, al Catecisme i a la tradició viva de l'Església, perquè cada oració torni a ser el que sempre va ser: una trobada amb Déu.
0 comentarios